El somriure

El somriure il·lumina el rostre i li dibuixa un aspecte que va més enllà del visible. Del rostre de l’esfinx, tan avara i tan neutra d’expressió, no en podem sabem res per com es mostra tan hermètic, tan tancat.

Al respecte del somriure, al seu llibre El rostro y sus máscaras, escriu el pensador Mario Satz, i tradueixo: «El rostre humà mai no és tan humà com quan [aquest rostre] somriu per primera vegada a la seva mare als quaranta o cinquanta dies de vida. Abans és simplement una màscara enigmàtica, una pansa tendra i arrugada», que, cal dir, la mare veu preciosa per com té davant seu, i als braços, el seu fillet o filleta. L’amor que suscita el nou nat fa bella la criatura contemplada amb tendresa des del primer minut, i és cert que aquest instant prodigiós, aquest moment d’epifania que és el primer somriure de l’infant, assenyala el primer gest de la seva humanitat. D’aquí ve que es celebri tant el goig que els somriures del nadó procuren als seus progenitors i familiars pròxims.

En l’altre extrem de la vida, i sobre les formes de morir, Mario Satz explica que els indis guaranís diuen que qui mor amb un somriure als llavis va a l’altre món directament a la festa del sol. No es podria trobar una manera més gràfica per qualificar la llum que es desprèn del somriure fins i tot en aquesta darrera hora. Sens dubte aquest últim gest forma part de la nostra projecció ideal de tenir una bona mort.

El somriure, doncs, a tothora ens embelleix amb la seva llum que, pensant-t’hi, tal vegada vindria a ser una manifestació de l’aura que es diu que ens embolcalla, però que no veiem, i que la iconografia clàssica, tant a Orient com a Occident, dibuixa al voltant del cap de la persona venerable o santa: una circumferència de color groc o daurat, com si, en efecte, la persona estigués en un camp de sol o dins una esfera de llum.

Tot té, però, la seva mesura. Somriure en excés com fan els pallassos, o els actors còmics, inscriuen en el seu rostre un somriure que a vegades els queda glaçat, o fins i tot trist, com el de Charles Chaplin. Ara bé, millor és que la cara s’arrugui per causa del somriure que preservar una cara jove, però inexpressiva. No riure ni somriure ens mostra rígids i indiferents i, en alguns casos, fins i tot inhumans, com sense ànima… Amb el somriure manifestem la llum de l’ànima. És per aquest motiu que el filòsof renaixentista Marsilio Ficino va fer aquesta afirmació tan plena de poesia com de transcendència: «La llum és el somriure el cel»?

Article anteriorLes Bíblies de Trump i els Drets Humans
Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951). Dissenyadora d’exlibris i escriptora. Formació artística i humanista: belles arts, disseny gràfic, psicologia, grafologia, italià, cultures orientals i simbologia. Des del 1990 es dedica a la creació literària. Ha publicat una cinquantena de llibres entre assaigs, novel·les curtes, narracions, llibres de viatges, biografies, memòries, poemes i prosa poètica. Col·labora amb articles d’opinió en diversos mitjans. Premiada en el camp de la narrativa, la poesia i el periodisme.