“Una temporada vaig arribar a ser tan feliç que m’ensopia”. O ell o jo, Pere Calders. “Vivia en aquella època una crisi d’optimisme tan intensa que vaig estar a punt de tornar-me ximple”. El geni magiar, també Calders. “Ja me’n vaig. Ja no cal que reprenguem el joc de les paraules dures. Seria inútil negar que la maduresa adquirida pels Drets de l’Home ha ocasionat un esmussament de la fantasia; ja no es poden fer miracles sense el permís explícit de l’interessat. La gent està tan feta malbé pels progressos de la ciència, que no admet més d’un prodigi metafísic per any”. I també és Calders a Quieta nit. O com aquell altre protagonista dels seus contes, no recordo ara de quin, que en veure que la vida se li escapa fa un gest brusc amb la mà dreta, clou el puny i aconsegueix retenir-la-hi. Mai més, però, no podrà obrir-lo i és per aquesta raó que ja mai més tampoc no podrà tornar a escriure amb aquella mà dreta. I, quan li demanen com pensa guanyar-se la vida a partir d’aleshores, afirma que allò ha deixat de preocupar-lo perquè per primera vegada se’n sent amo. El somriure com a bisturí. Matí de Sant Josep, que enguany cau en dissabte. Un d’aquells dies que et costa alçar-te del llit i que allò que al final t’hi empeny és l’esperança de trobar aquestes coses, aquestes cites, els llibres de tots aquests que han viscut abans que tu i que ara faran fins i tot que sigui alegre el dia que comença. Primavera a tocar i la crema que no perdonarem tot i aquesta esclerosi de la teva memòria intel·lectual i sentimental. Aquesta incapacitat de dotar la pròpia existència de cap ordre sentimental. La inconstància i la desídia que sempre t’ha comportat el compromís amorós. “Un mateix escenari serveix per al drama i per a la comèdia, o per a un repartiment de premis escolars.” El somriure com a bisturí. Prop de migdia, ja. La cosa pinta bé.
