Avui, a Catalunya, tenir o no un habitatge no és només una qüestió material: és la frontera que ens separa entre una vida amb futur o una abocada a la pobresa. Els números parlen per si sols: els catalans i catalanes destinem, de mitjana, un 60% del salari brut a pagar el lloguer. A Barcelona, el percentatge arriba al 75%, convertint la ciutat en la segona més cara d’Europa en relació als sous. A això cal sumar-hi alimentació, energia, transport i connexió digital: amb aquests números és senzillament impossible sostenir un projecte vital.
La manca d’accés a un habitatge decent i assequible afecta totes les dimensions de la vida: la salut mental, les relacions personals, el projecte familiar i laboral, la capacitat de desenvolupar-se i fins i tot la dignitat en la vellesa. En arquitectura diem que els fonaments determinen l’estabilitat de tot l’edifici; doncs bé, en la vida social l’habitatge és aquest fonament. Sense sostre segur, la resta de peces cauen.
L’augment del cost de l’habitatge ha creat una nova forma de pobresa: la pobresa residencial. Persones amb feina i ingressos regulars viuen igualment en situació d’exclusió, perquè el preu del sostre devora la major part dels seus ingressos. Persones que són pobres tot i treballar, viuen en pisos insalubres, en habitacions compartides o que han de tornar a casa dels pares malgrat tenir més de trenta anys. Quan un salari es destina en un 60 o 70% al lloguer, no queda marge ni tan sols per viure amb tranquil·litat. Aquesta situació atrapa famílies senceres en un cercle viciós: sense habitatge estable, no hi ha estabilitat laboral; sense estabilitat laboral, no hi ha crèdit ni possibilitat d’accedir a un pis. La pobresa residencial és, per tant, un element central en l’estat social.
L’edat mitjana d’emancipació a Espanya és d’uns 30 anys, la més alta d’Europa. El motiu no és cultural, sinó econòmic. El mercat de lloguer expulsa els joves: qui no hereta un pis o no té suport familiar només pot optar per una habitació en un pis compartit. Decidir marxar de casa dels pares i començar una vida independent és, avui, gairebé una utopia. A les zones turístiques i també a pobles petits, el fenomen és el mateix: els pisos es destinen al lloguer turístic, a segones residències o senzillament es mantenen buits, convertint-se en instruments d’especulació. El resultat és que molts joves no poden viure al seu propi poble, no poden arrelar-se ni projectar-hi el seu futur. Una expulsió silenciosa, lenta però constant.
Les persones grans que no tenen un pis en propietat es troben en una situació crítica. Les pensions són, de mitjana, inferiors als salaris, i si avui ja és difícil pagar un lloguer amb un sou, és senzillament inviable fer-ho amb una pensió. Això té una dimensió de gènere molt marcada: moltes dones grans, vídues i amb pensions més baixes, són especialment vulnerables. La feminització de la pobresa es veu reforçada per la manca d’un habitatge digne i assequible.
Els factors que ens han dut a aquesta emergència són diversos. D’una banda, la turistificació i l’ús de pisos com a segones residències han reduït dràsticament l’oferta de lloguer habitual. D’altra banda, després de la crisi del 2008, milers de pisos van passar a mans de bancs i fons d’inversió, i l’habitatge va deixar de ser un dret per convertir-se en un producte financer. Els fons voltors acumulen centenars de pisos, mantenint-los buits o llogant-los a preus desorbitats i els salaris no han crescut al mateix ritme que el cost de l’habitatge. Treballar ja no garanteix viure dignament.
El parc públic d’habitatge a Catalunya és ridícul: al voltant de l’1,5%, molt lluny del 30% de Viena o el 20% d’Holanda. Les polítiques fins ara han estat tímides i fragmentàries: petites ajudes al lloguer, algunes mesures de regulació temporal, però cap estratègia estructural i sostinguda. A més, cada avenç topa amb resistències polítiques i judicials. La regulació de preus del lloguer ha estat qüestionada repetidament, tot i demostrar que pot contenir els preus. La manca de valentia política i la pressió dels lobbies immobiliaris han convertit l’habitatge en una qüestió permanentment bloquejada.
Si acceptem que l’habitatge és un dret fonamental, cal actuar amb la mateixa contundència amb què es defensa la sanitat o l’educació pública. No n’hi ha prou amb pedaços: cal una transformació estructural. Regular els preus del lloguer en tots els àmbits, també en contractes de temporada i lloguer d’habitacions, una fiscalitat dura contra l’especulació: qui acumula habitatges per fer negoci ha de pagar, i pagar car, inversió sostinguda i massiva en habitatge públic, tant de nova construcció com de rehabilitació d’edificis buits i actuació contundent contra els pisos buits i les propietats bancàries: habitatges sense gent i gent sense habitatge és un binomi inacceptable. S’ha de fer tot, i tot alhora.
L’habitatge és avui l’autèntica línia divisòria de la pobresa. Determina si una persona pot emancipar-se, formar una família, desenvolupar un projecte vital, treballar amb tranquil·litat o envellir amb dignitat. Sense sostre estable, tot trontolla. Si ens creiem que l’habitatge és un dret, hem de deixar de tractar-lo com una mercaderia. Necessitem valentia política per regular, fiscalitzar i invertir amb la convicció que cada família té dret a una casa. Un edifici sense fonaments s’ensorra. Una societat sense habitatge digne també. L’emergència és ara i és aquí. No actuar és condemnar generacions senceres a la pobresa.
