No us escandalitzeu si us plau, pel títol. Escandalitzeu-vos quan per enèsima vegada el pacte fiscal (que volen capitanejar determinats líders molt ben valorats pels espanyols) sigui una farsa, un nou engany. Ens voldran inundar de xifres que demostrin que hem assolit altíssimes quotes de fiscalitat quan, en realitat, haurem tornat a fer com a catalans un mal negoci. Novament.
No és possible actualment un pacte fiscal que no sigui el concert. No es pot pactar res que no sigui recaptar els nostres impostos. Es una necessitat, no només una qüestió de principis, i ja no pot ser negociable. O es demana el concert econòmic, que és prou clar com a plantejament (es recapta a Catalunya, es reparteix primer a Catalunya, i després a l’estat) o no es demana res. No es poden fiar escons , pretesament decisius, a venedors de favors que es dediquen a fer de lobby de l’establishment (bancs, grans companyies paraestatals, etc…). No podem els ciutadans que no tenim accés a aquets “lobbys” deixar que amb els nostres vots es negociï un pretès pacte a canvi de favors i concessions que no ens beneficiaran, que només representen avantatges per uns pocs.
No es pot convertir la demanda del concert econòmic com a clau de futur per Catalunya en un diluït, opac, i inconfessablement perillós pacte fiscal. O diem les coses pel seu nom o no les prostituïm, que sempre ens acabem enganyant. Amb la demanda del concert, fem política per a tots els catalans. Amb la demanda de pacte fiscal, tornem a donar corda a quatre arreplegats.
Els diputats catalans a Madrid han de tractar els temes d’estat, a Madrid, que afecten a l’estabilitat i l’ordre establert amb rigor. O ens donen el concert, o no es pacta res. O el concert, o que els jocs aritmètics parlamentaris se’ls facin entre ells. No hi ha marge. L’economia no anirà millor (us recordeu formiguetes que ja vaig avisar que s’acostava l’era glacial?) i no ens donaran, si volem pactar, res a canvi. Perquè no tenen res a donar.
O els diputats catalans a Madrid posen el concert, que no el pacte, com a premisa, o ens tornarà a passar com amb l’estatut. Si a Madrid no hi ha voluntat política de donar el concert als catalans, nosaltres, legítimament, no tenim cap obligació de donar-los res a canvi. Ni en nom de la sacrosanta estabilitat, ni per evitar intervencions de fora (que acabaran venint igualment) ni per salvar-li el cul a cap amiguet de ningú.
Sembla un tot o res. Però és que cal tenir clar que ara per ara, els catalans no tenim res. Res de res. Tot el què recaptem va a Madrid i ells ho administren. Ja no podem anar a Madrid a demanar un pacte amb tacte. Res de tornar a demanar un pacte. Prou! Que cada cop que volem un pacte, ens acaben donant, com a tracte, un tacte.
