La Paula és preciosa; aquesta és una de les poques certeses que ens queden en aquest segle XXI tan líquid, tan relatiu. De totes les noies que ha vist néixer la Costa Brava sens dubte n’és la més bufona, la més decidida, la més agradable i la més elegant. M’encanta quan es posa aquell collaret que li vaig regalar ara fa 3 anys, pel seu aniversari: és una d’aquelles joies que combinen esplèndidament quan a sota només s’hi veu una pell fina i femenina, bronzejada al sol de les cales de Sa Riera, Illa Roja, Sa Tuna i Aiguafreda. D’uns anys ençà té les coses ben clares i, tanmateix, si bé aquesta és una característica que pot restar feminitat en algunes dones, en ella s’ha manifestat sempre d’una forma bellament endreçada. Mai no ha entrat en moviments polítics antiestètics, mai s’ha marcat la pell, mai s’ha fet la víctima, mai ha lluitat contra les corporacions de roba que fan talles estretes, simplement s’ha preocupat de tenir un cos meravellós, exquisit, joiós. Simplement ha lluitat pel que ha volgut, sense demanar, sense queixar-se, sense criticar la situació, adaptant-se i sobreposant-se a la massa ploranera. Sortint de festa, divertint-se, ballant, estudiant enginyeria nàutica i transport marítim en un món d’homes. És el clar exemple del triomf de la voluntat sobre les queixes i els greuges, el triomf de la bellesa sobre els pantalons de peto, el triomf de la llum sobre la foscúria. El triomf dels decidits, els creatius, els qui s’imposen sobre els qui sols reclamen, estàticament, en tuits anònims, un món diferent, un món fàcil, un món gris sense esforç ni absoluts, ni bellesa.
Unes hores abans d’escriure aquestes línies, relaxats en una de les cocteleries que resten obertes a Begur, compartíem unes copes amb la Paula, parlant sobre la tensa situació que viu el país, parlant sobre la bellesa, parlant sobre la societat catalana. M’agrada la Paula perquè sap escoltar, perquè no em contradiu amb dogmes de monitora d’esplai, m’encanta la Paula perquè ens entenem sense esforç, sense discussions absurdes i avorrides. I fou llavors, després del tercer gintònic, quan nasqué la reflexió de la nit, la reflexió sobre les obscures forces que arrosseguen sempre, ineludiblement, el poble català vers la submissió i l’arrauliment. Perquè, dissortadament, el poble català té un trauma. Som presoners d’aquest trauma.
Durant anys, durant lustres i dècades, mitjançant les televisions i ràdios públiques de Catalunya, a través dels monitors d’esplai, dels instituts, dels caus, de les homilies dels nostres dirigents autonòmics, a través dels diaris i de les xarxes socials, a través de les converses familiars i de les xerrades a la feina, a través d’un complex entramat generador d’opinió s’ha bastit, amb tot luxe de detalls imaginaris, un perillós somni que atrapa les ments dels catalans. Durant anys s’ha venut la idea d’una Europa dels valors i dels pobles, una Europa que mai permetria el que succeeix ara a l’Estat espanyol, una Unió Europea que es prendria el cas català com un afer de justícia universal, un afer per sobre dels interessos dels Estats. S’ha venut la idea d’un món que avança, inexorablement, cap a la globalització i els somriures, agafats de les mans, amb superioritat moral, amb el convenciment de l’existència d’un consens social global sobre el bé i el mal, un consens socialdemòcrata que permet assentar dogmes i crear, amb ells, vastíssims discursos. Un món, però, que ja fa mesos que ha començat a desplomar-se com si d’un castell de cartes es tractés. Primer va ser el Brexit, després vingué la victòria del president Donald Trump; els habitants del somni no entenien res, no comprenien per què allò que no podia passar, allò que els informatius i els opinaries havien descartat, allò que ningú podia voler, allò, en definitiva, inimaginable, havia succeït. Havien aparegut els primers errors en el Màtrix.
Els alemanys, per referir-se a un somni fan servir la paraula traum. Ein traum. Curiosa i encertada relació entre somni i trauma ens regala la llengua germànica, puix que precisament aquest somni és el que ens ha provocat, al llarg dels darrers anys, una fractura entre la realitat i el que la nostra ment imaginava com a realitat. Aquest trauma ens provocava creure que la lluita independentista consistia a tenir raó, ignorant que és una lluita pel poder, al marge del bé i del mal. Ens comencem a fer grans, i ens urgeix comprendre que la raó d’Estat és superior a concepcions morals o altres voluntats, ens urgeix comprendre que sols existeix un camí vers l’alliberament nacional: la presa de control del territori, l’exercici del poder, del veritable poder des del Palau de la Generalitat. El poble podrà llegir en els fets dels darrers dies un bon consell, un consell per entendre que si el Parlament declara la independència cal exigir al Govern que apliqui el mandat. Entendre que, per molt que fem una gran festa a plaça de Sant Jaume tot celebrant la república, aquesta no es tornarà més real. Entendre que si en el futur, proper o llunyà, tornem a plantejar el trencament amb l’Estat espanyol, caldrà demostrar al món que estem determinats a controlar totalment el territori, a fer tot allò que abans feia l’Estat espanyol a casa nostra.
Ens fem grans, ha arribat l’hora de passar de la queixa a la determinació, passar de ploriquejar a controlar el país. Passar del victimisme a la dignitat, passar de la crítica a l’exercici del poder, del trauma a la realitat, passar, en definitiva, d’estar disposats a anar a la presó per Catalunya a empresonar per Catalunya. Deixem enrere la fosca i fàcil mentalitat autonomista, deixem de buscar els rèdits electorals de la superioritat moral de la derrota. Siguem senyors i no esclaus, tinguem vocació d’Estat com en el passat, com quan donàrem lleis per segona vegada a Atenes, com quan embellírem la Roma del Renaixement. Siguem com la Paula.
