L’Olívia, com cada dia, esperava a l’estació amb paciència l’arribada del tren de les sis. Aquell matí només hi era ella, sola, a l’andana. Era un matí fred d’hivern i, a aquella hora, encara era de nit. La boira no la deixava veure més enllà d’un pam. Asseguda al banc, mirant el mòbil, anaven passant els minuts.
Va aixecar el cap per mirar el rellotge penjat en una de les columnes de l’estació. En aquell moment, una llum tènue s’apropava des de lluny.
—”Encara sort, ja és aquí” —va murmurar.
Es va aixecar i va caminar cap al costat contrari del tren, intentant endevinar on s’aturaria. En pujar al vagó, només va veure tres persones. Cosa estranya, a aquelles hores sempre anava molt més ple. Va agafar seient, es va posar els auriculars, va tancar els ulls i es va deixar envoltar per la música. Cada dia, el mateix trajecte i la mateixa rutina.
Al sol li costava sortir aquell matí, la llum era estranya.
No va poder evitar pensar com n’estava, de cansada, de la vida que li havia tocat viure, treballar per subsistir, sense poder sortir del cercle. Desitjava desconnexió, gaudir de plaers que no es podia permetre. Tot i treballar, la seva economia era precària. En aquell moment va desitjar, amb totes les seves forces, que la seva vida canviés.
“Com m’agradaria tenir recursos per gaudir de la vida”, va sospirar.
Després d’aquell pensament, el tren es va aturar i ella va baixar. Es disposava a caminar quan un home amb l’uniforme corporatiu de la seva empresa s’hi va acostar, cridant-la pel seu nom. L’Olívia va mirar al seu voltant, sorpresa, i es va assenyalar a si mateixa amb el dit. L’home li va oferir portar-la a la feina, i ella hi va accedir.
El xofer no va dir res en tot el trajecte. Es va aturar davant de les grans oficines on l’Olívia treballava com a recepcionista. En entrar, va veure els enormes rellotges que marcaven les hores dels principals països del món. El calendari, però, li va cridar l’atenció, marcava l’any 2035.
Va avisar l’encarregat de manteniment perquè canviés el dia i l’any, però el noi va mirar cap amunt i li va respondre que tot era correcte.
En aquell moment, una administrativa s’hi va acostar per recordar-li la reunió d’accionistes. L’Olívia es va girar sobre si mateixa i va quedar pàl·lida en descobrir que era ella a qui esperaven a la sala de juntes. Va ser aleshores quan va comprendre que el trajecte d’una hora que feia cada dia en tren s’havia convertit en deu anys, i que ja no era la recepcionista, sinó l’accionista majoritària de l’empresa.
Va arribar a la sala de juntes. En obrir la porta, va quedar dreta davant la gran taula. Tothom la mirava en silenci, esperant una decisió. Les cares eren tenses, els rellotges marcaven hores de ciutats que ja no li importaven, i l’agenda que tenia al davant era plena de reunions, compromisos i vols. Ara tenia diners. Tenia poder. Però no tenia temps. Ni per riure, ni per la seva família, ni per ella mateixa.
Va mirar al seu voltant, sentint un buit immens. Allò no era la vida que havia desitjat, només una altra forma de presó. Va tancar els ulls un moment… i, en obrir-los, el murmuri de la sala es va esvair.
Era a l’estació, el mòbil a la mà, el tren de les sis arribant entre la boira. Va quedar-se quieta, sense pujar. Per primer cop va entendre que el que necessitava no eren més diners, sinó temps. Temps per viure, per aturar-se, per triar un altre camí.
El tren va marxar sense ella. I l’Olívia, finalment, va somriure.
