El jueu nord-americà, Murray Rothbard, deixeble de Mises i autor del concepte modern anarcocapitalisme, ja advertia en temps del Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord (NAFTA) que “el genuí lliure comerç no requereix d’un tractat”. Demostrava que tot lobby corporativista en realitat temia per l’obertura total de fronteres i aranzels. I és que ell creia, sense equivocar-se gaire, que els que a vegades s’omplen la boca de laissez-faire -lliure comerç, són els mateixos que sovint anomenen ‘inversió’ a la despesa pública, ‘contribucions’ als impostos i ‘reducció del dèficit’ a augmentar impostos. És dir, aquests tractats de lliure comerç que de bon principi poden sonar bé pels que estimem la llibertat i el progrés, en realitat al final acaben convertint-se en grans estructures estatals amb més control públic i amiguisme entre el poder i els grans oligarques. Comptat i debatut, es passa d’un pseudomonopoli estatal a un pseudomonopoli estatal ampliat.
La primera pregunta que ens hem de fer abans de qualsevol anàlisi sobre els mercats, és si realment ens podem arribar a creure que els estats s’autoimposaran una pèrdua de poder en favor d’una competència des de baix a dalt? Jo penso justament el contrari, el que segurament cerquen és conservar la seva potestat i mutualitzar encara més les seves sobiranies davant de perills externs i interns, sobretot econòmics. Ergo, potenciar el proteccionisme d’una zona determinada del planeta per mantenir els seus privilegis, i això amics meus liberals té molt poc a veure amb el lliure comerç que perseguim per una pau global i el benestar de tots el individus que habiten la Terra.
Tanmateix, tampoc vull pecar d’ingenu amb aquest principi llibertari de màxims, entenc que per arribar en aquest lliure mercat global la pau -i la intel·ligència- s’hauria d’imposar al planeta i això, com a mínim, és una utopia fins i tot massa cursi. Sí, se sobreentén que la humanitat hagi d’ajuntar-se per blocs per defensar certs models socials de mercat i de convivència, de fet, podríem dir que hauria de ser una obligació per el bon funcionament del món. Els blocs acaben significant poders i contrapoders essencials per mantenir refugis democràtics i fiscals davant d’abusos de poder en certes zones del món. Efectivament, no és dolent que diferents estats cooperin entre si intercanviant bens, capitals i persones, el problema ve quan aquest lliure mercat és insuficient, opac i continua segrestat per les grans corporacions amigues del poder estatal. En aquest sentit, el TTIP és de bon principi un tractat útil i necessari si volem que l’economia funcioni encara millor en el nostre món occidental, però és clar, caldrà denunciar i estar alerta en tot moment per si aquest tractat significa un retrocés del lliure comerç i un reforçament del poder estatal amb decisions ocultes de cara a la ciutadania.
En aquest sentit, és de rebut exigir transparència en les negociacions d’aquest tractat tal com l’esquerra alternativa reclama insistentment, però una transparència que ens porti justament al cantó contrari del que persegueix aquesta esquerra que es diu alternativa però que en el fons és tan o més conservadora que la dreta reaccionària. No hauríem de confondre una reclamació de més democràcia, amb la voluntat d’impedir un veritable mercat lliure sense traves aranzelàries, ni barreres no aranzelàries. Aquesta gent, al cap i a la fi, aposta per un marc legal més limitat, d’un proteccionisme aïllacionista i d’unes taxes empobridores que impedeixen exportar a la petita i mitjana empresa. És a dir, en definitiva per tornar als vells conflictes entre estats. I no, el que cal és un TTIP obert de barreres on la competència sigui real, i on el consumidor pugui realment triar quin és el producte que vol sense traves ni condicionants intencionats.
