“T’has acostumat a viure endins i enrere”, diu el RedPèrill a la cançó del Ceptre Universal. El primer cop que vaig sentir el vers se’m va clavar. És una frase que hauria dit jo en qualsevol moment de qualsevol dels dies de la meva vida des que vaig començar a notar que l’aquí i l’ara se’m descafeïnaven.
Me n’he fet farts, d’escriure que visc endins, que giro els ulls cap al clatell, que només sé mirar el calendari que hem llençat. Que la buidor del full blanc ens fa estimar més les lletres que ja hem escrit, que soc una noia —una dona?— poruga addicta a la nostàlgia. És el mal dels infeliços. Dels artistes turmentats que no en tenim prou amb aquest anar fent i anar tirant. Se’ns deixata el mirall i el primer que fem és buscar terra fèrtil on fotre-hi l’ham, tirar una corda per centrar-hi els ulls i tenir un horitzó per deixar que el migdia es faci vespre. Busquem allà on somrèiem, però amb l’enganyifa del filtre dels records que ho fa tot més bonic. I tirem enrere perquè anar endavant encara fa preguntes.
L’addicció a la nostàlgia ve de lluny, la meva literatura és plena d’ahirs des del principi. El 2002 vaig escriure un poema que es diu Vells temps. Tenia catorze anys, i volia tornar a un enrere encara més enrere dels enreres que em criden ara, als trenta-tres.
Vells temps
Si tu et sents molt deprimida
i no vols estar amb la gent
seu en algun lloc soleta
i recorda’t dels vells temps.
Que ja va bé fer memòria
que és molt fàcil oblidar
però hi ha moments que són únics,
reviure’ls t’agradarà.
Recordes un grup d’amigues,
petites, jugant, rient
però vulguis o no la gent canvia
i ja mai serà el mateix.
Recordes les velles classes
allà, aprenent tot jugant
ara deures i més deures
vés per on, ja t’has fet gran.
Ja ho crec com t’agradaria
poder tornar al teu passat
abans vivies tranquil·la
i ara et deixen de costat.
però per això no t’enfonsis
amigues millors trobaràs
i pensa que, en la vida
tràngols pitjors passaràs.
La vida és llarga i és dura,
però val la pena lluitar,
lluitar per els que t’estimen
pels que mai podràs oblidar.
La següent escena la veig com si fos una pel·li —el mal de tenir memòria—, la veig perfectament, una classe de segon d’ESO a mig matí. La professora de català me’l va triar pels jocs florals del poble, em va cridar a la tarima per dir-m’ho, li agradava moltíssim, però no en tenia prou. Volia que fes el poema complementari, que es digués alguna cosa així com I ara, el futur, que trobava que farien un pack perfecte i els presentaríem tots dos junts. Recordo negar amb el cap i negar amb el cor i amb deu nos seguits i amb tot el que podia. Ella anava parlant i se’m negaven els ulls, fixos en algun punt entre l’últim vers i les meves sabates, conscient que si m’atrevia a aixecar la vista i la mirava o mirava algú de classe esclataria a plorar.
Plorar per una cosa que encara em travessa ara, perquè no havia entès res de res. Perquè a mi m’era absolutament igual el futur, que no volia parlar del futur, perquè no hi havia futur. La motivació del poema, el meu turment, era voler fugir d’aquell present i marxar cap on sabia que les coses funcionaven. Que no pensava parlar d’una cosa que no sentia, que l’obra ja estava completa, que encara que fos des de la netedat d’unes rimes fàcils i gairebé sempre consonants —que és el que pensem que és la poesia quan som petits— jo venia a treure la plorera i la pudor de vida de merda de cada tarda. Les dues estrofes finals buscaven una esperança per no preocupar la família i prou.
Mirava cap avall perquè veia que el crit d’alerta i d’ajuda que demanava no havia arribat a la persona adulta que havia de respondre-hi. A més, però, fixava els ulls a terra per no cridar amb crits cremants que venien directes de l’estómac que era una estúpida, que les obres no s’inventen, que ja hi són, que només les revelem, i que ella no ho sabia i jo amb catorze anys sí. Que jo ja era una artista i ella una simple professora d’ESO. Diria que va ser el meu primer moment d’orgull escriptor.
Em bullia la sang llavors i em bull ara quan hi penso. Vint anys més tard, quan se m’entel·len els dilluns i els dimecres, segueixo mirant enrere, segueixo volent tornar enrere, segueixo escrivint de passats on somreia més sovint. El passat ja té els colors fets i el futur te l’has de pintar a l’oli. A més, sabem que som uns desgraciats però no sabem si ja hem tocat fondo. Ves que no sigui això.
