El conseller Gordó, amb la seva invocació de la gran nació que formen els Països Catalans, ha suscitat reaccions aïrades al País Valencià, a Aragó i també entre els catalans unionistes. Parlen d’imperialisme català, com si qualsevol dia el president Mas hagués de treure els mossos d’esquadra de Salou per enviar-los a ocupar el País Valencià i la Franja. Però a diferència de Castella, que sempre ha assimilat tot el que conqueria, tant a la península com a Amèrica (només amb Catalunya no se n’ha sortit), Catalunya, immediatament després de la conquesta de Mallorca i de les Illes, sense esperar que sorgís un moviment autonomista, ja les va constituir com a reialmes autònoms, confederats en plena igualtat amb el Principat i Aragó, amb Corts i lleis pròpies. Qui pot sospitar que vulgui dominar-les ara? La identitat catalana no es basa en la raça, sinó en la llengua, i negar que tots tres països compartim la mateixa llengua és desconèixer la realitat. Nosaltres els oferim el reconeixement i el foment de la cultura comuna, però ells són ben lliures de decidir què volen ser.
Hi ha més diferència entre l’espanyol de Castella i el de Mèxic, Argentina o Andalusia que entre el català del Principat i el dels altres països de llengua catalana. Els que hem viscut a Amèrica sabem que en el llenguatge popular hi ha allí molta diferència amb el de la península, i que parlant amb ells es multipliquen els malentesos, però a nivell literari ells poden llegir Javier Marías i a Espanya entenen García Márquez. Que la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola reconegui, en el seu diccionari, els americanismes, vol dir que Espanya pensa desembarcar de nou a Amèrica i reconquerir-la?
El Vaticà ha reconegut la realitat dels Països Catalans quan, després de la gran campanya “Volem bisbes catalans” i de la cèlebre audiència de l’abat Gabriel Brasó amb Pau VI, malgrat la incessant pressió dels successius governs espanyols, ha deixat d’enviar-nos bisbes castellans i per a les diòcesis de Catalunya només ha nomenat candidats del Principat o, a tot estirar, del País Valencià o de les Illes. I, per part nostra, si algun bisbe vingut de València ha suscitat rebuig, no ha sigut mai pel seu origen, sinó per la seva ideologia, que topava amb la mentalitat oberta i decididament seguidora del Concili Vaticà II que predomina entre el clergat i els fidels catalans.
Amb aquesta fina política, el Vaticà ens pren per la paraula, ja que nosaltres sostenim que tots tres països parlem la mateixa llengua, i d’altra banda el govern espanyol tampoc no es pot queixar, ja que, tal com Espanya vol, estrictament parlant, no són catalans.
