L’any 1961 l’artista conceptual italià Piero Manzoni va posar a la venda en una galeria d’art del seu país un total de llaunes etiquetades sota el nom de “Merda d’artista”. Ara fa set anys el seu amic Agostino Bonalumi va destapar a “Il Corriere de la Sera” que les llaunes en realitat només contenien guix. És igual, perquè aquestes llaunes s’han arribat a vendre a 97.000€ la unitat i, en principi, ningú les ha obert. Manzoni volia, amb aquesta acció, posar en evidència el mercat de l’art i la bogeria que s’hi desfermava en veure segons quina signatura sobre la primera bestiesa que passés pel cap a l’artista de torn. El 1917 Marcel Duchamp havia comprat un urinari en una ferreteria de Nova York, l’havia col·locat horitzontalment, signat amb pseudònim i l’havia titulat “Font”. Volent ridiculitzar el mercat de l’art, objectes com aquests esdevenien, justament, peces molt cotitzades –en el cas de Duchamp les còpies posteriors, l’original es va perdre- en aquest mateix mercat, atès que allò que els conferia valor era la seva originalitat i la seva capacitat de trencar murs i fer que tothom es replantegés moltes coses sobre la naturalesa del que anomenem art i costa tant de definir.
El que no acceptaria aquest mateix mercat, ni els historiadors de l’art, ni els crítics, ni cap artista, és que ara jo em dediqués a enllaunar cagarros, trossos de guix o el que sigui i ho titulés “Merda d’artista”. Tampoc acceptaria que fes la variant “Pixats d’artista”, per més que ja no sigui exactament el mateix. Ni molt menys que agaféssim un urinari del mateix model -o d’un model diferent- que el de Duchamp i féssim la mateixa conya. Per què no? Doncs perquè això no tindria més valor del que té intrínsecament el material d’una llauna amb tifa o d’un pixador Roca, ja que pel camí s’ha perdut qualsevol rastre d’originalitat i només estaríem fent un plagi d’aquests artistes que ho han fet dècades abans de nosaltres.
Ahir el programa ‘Salvados’ de Jordi Évole es va dedicar al periodisme “conceptual” emetent un fals reportatge sobre l’autoria del cop d’estat del23F. Molta gent va caure a la trampa, fet ben comprensible, però tinc l’honor de poder dir que jo no i n’hi ha testimonis. Això no ho dic pas per vanagloriar-me’n, sinó perquè es noti que no escric l’article des del ressentiment d’haver-me sentit enganyat. El que em va passar és que no li vaig trobar la més mínima solta. Després de l’emissió del programa les xarxes socials bullien de comentaris. D’una banda hi havia la reacció airada dels que se sentiren estafats. De l’altra, hi havia lloances, fins i tot de periodistes, tractant de geni a Jordi Évole, que és el que em va desconcertar més.
L’any 1938 l’Orson Welles va adaptar la novel·la “La guerra dels móns” de H.G. Wells per fer-ne una retransmissió radiofònica que es va emetre en format d’informatiu. La lectura del text va generar una gran alarma social perquè molts dels oients es van creure que el planeta estava essent envaït per extraterrestres en aquell mateix moment. L’any 2006 també vam tenir un exemple de fals documental que va tenir força ressò. Va ser emès per la televisió belga RTBF i narrava, fent simulades desconnexions en directe, una secessió inesperada de Flandes. En aquest darrer cas, com en el d’ahir, el discurs posterior dels autors va ser el de voler fer reflexionar a l’audiència sobre la possibilitat que els fets narrats poguessin haver-se produït i l’excessiva fiabilitat que tenen els mitjans de comunicació per part dels seus consumidors.
Ara bé, realment és una genialitat? Repetint allò inventat l’any 1938, s’està fent res de valor? Vull dir, que no crec que tingui més importància que unes llaunes d’excrements emplenades per un servidor, o un urinari nou de trinca de 2014 signat per qui ho estigui llegint ara mateix. La broma ja l’havíem entès i les reflexions ja les havíem fet. Qualificar la repetició del concepte de “genialitat” és el veritable engany.
