Viure en una escala de protecció oficial, -un d’aquells edificis robustos construïts per la caritat feixista dels pares dels que ara manen- té els seus avantatges. Personalment, he desenvolupat una habilitat extraordinària per fer-me entendre amb els veïns. Tot un mèrit si tenim present que som una autèntica biosfera.
Som blancs, negres, ucraïnesos, pakistanesos, indis, xinesos, romanesos, algun espanyol que fa bandera de la seva particular ciutadania i algun català d’ulls rodons i galtes vermelles que per postres s’atipa de mel i mató. No som una gran família, ni ho pretenem. Evitem pegar-nos entre nosaltres, que ja és molt, i si es pot, no drogar-nos públicament amb la cervesa del LIDL, la darrera droga legal que ens resta als miserables.
Molts han arribat enredats per un llogater de novel·la de Dickens que ha venut als inquilins estrangers que “pau, amor i fantasia” és cohabitar en un antre ple de corrents d’aire i amb degotalls. Per evitar banys de sang i que un dia el paki del quart aparegui per l’escala brandant un kirpan ens hem imposat un codi de convivència mínim i assequible, i més, en període de crisi.
Entre les normes: no escopir; no pixar-se en els espais comuns; obrir les portes amb les claus i no a puntades de peu; dir bon dia i bona nit; no rebentar les bústies; no grapejar els pits de les veïnes sense permís previ i no clavar les forquilles als ulls dels revisors del gas en revenja per les factures mensuals. A tothom que arriba nou se li expliquen aquestes quatre coses i si no en fa cas, tindrà un problema.
No hem inventat la sopa d’all, és el que s’ha fet tota la vida fins que van arribar els psicosociòlegs, els aprenents de bruixot, els psicopedagogs, el Sum Sum Corda, algun socialista desinformat i van idiotitzar el personal. D’aquesta manera, en el nostre codi tenim com a norma suprema i bàsica: expulsar de l’edifici qualsevol agent cívic de l’Ajuntament. Pensem que un país que diposita el tresor del civisme en mans de funcionaris interins amics del règim és un país en franca decadència. També pensem que un país que lloga a preu d’or personal per explicar els colors dels contenidors als immigrats és un país que ha perdut l’oremus. Ens ho fem nosaltres, com sempre. Així, a la primera de canvi, el xinés del tercer va entendre que a l’ascensor no es podia fumar. Així de fàcil.
