ELECCIONS
D’aquí a poques setmanes, ja hi tornarem a ser: eleccions. Ara ens diuen que hem de triar una cosa que a molts de nosaltres ni ens ve ni ens va, i que esperem que no hi haguem de participar gaires vegades més i que a sobre en depèn en gran part el nostre país.
El diccionari diu que una elecció és un procés de presa de decisions per mitjà del qual les persones voten per llurs candidats o partits polítics preferits, els quals els representaran en el govern. En psicologia el fet d’elegir té a més altres connotacions: és l’acte de triar entre vàries opcions després de valorar-ne les característiques i conseqüències de cadascuna. En aquest acte hi intervenen diversos factors entre ells la llibertat, l’enteniment i els sentiments, i té lloc en la zona del còrtex anterior i l’orbi frontal que s’activa també quan prenem decisions, i està directament relacionada amb l’ansietat. Tot i el que us acabo d’explicar, en les eleccions polítiques moltes vegades aquestes zones no s’activen ja que com es prou ben sabut molta gent vota sense elegir. M’explico: a l’hora de triar líder polítics, una part de la població ho fa per inèrcia, és a dir, vota el que sempre ha votat a casa, independentment del programa electoral que tingui el seu partit i de les conseqüències que el seu vot aportarà al país. Una mica és com el futbol. Un és del Barça si a casa seva ho són i si et fas de l’Espanyol o del Madrid quan a casa teva son del Barça o tens un trauma infantil per haver passat molta sequera o ets un torracollons, dels de portar la contrària per fotre. Tornant a la política, un altra part, senzillament no trien. Compte!, també és una opció que inclou una presa de decisió i és conscient i conseqüent de l’opció triada. En aquest grup, per això, també hi ha els “això no va amb mi”. Aquests són un grup curiós que acostumen a comportar-se de la mateixa manera en altres aspectes de la seva vida. Aquests no trien, la vida els porta a allà on vol el destí. Normalment, tampoc solen queixar-se gaire, però quan ho fan, ho fan com els que no tenen raó, és a dir, cridant molt fort i organitzant un pollastre que Déu n’hi do. Aquest any s’afegiran tots el indignats, grup col·lectiu nou digne d’estudi sociològic a banda, on a part del nom que els uneix, a l’igual que els fumadors, encara no se n’ha pogut treure un perfil tipus. D’aquests n’hi haurà que votaran, d’altres que no, d’altres ho faran en blanc i d’altres senzillament acamparan vora d’una urna electoral.
Triar un candidat o un altre des de la raó és una qüestió que implica temps i dedicació, per poder decidir amb criteri hom hauria de llegir-se tots els llargs programes electorals que es presenten, valorar el candidat i el seu equip i conjugar tot això amb el que hom espera que un polític faci pel seu país. Després, al cap de 4 anys, repassar quantes promeses electorals ha acabat acomplint el partit guanyador i sospesar si el tornarà a votar. Però, per desgràcia, en un percentatge molt alt això no se sol fer. Potser, com diu el meu marit, això s’arreglaria posant els programes en alemany; també diu que el carnet de conduir hauria d’estudiar-se en aquest idioma perquè no hi hagués tant desgraciat per les carreteres…
Fa molts anys que intervinc en el procés electoral, fent d’interventora o d’apoderada. M’agrada la política i estimo el meu país i per mi i molts dels meus amics el dia de les eleccions és una festa grossa on fem porres per acabar fent una bona mariscada pagant els perdedors. En les llargues jornades electorals les anècdotes es succeeixen sense remei i per deformació professional no puc evitar fer un perfil dels votants. Tantes hores asseguda en una incòmoda cadira donen per molt. Una vegada no, vàries, senyores i senyors castellanoparlants s’han dirigit a mi per demanar-me paperetes de “las del Felipe”, referint-se a Felipe González, fa dècades retirat. Tota aquesta gent, sense menyspreu, no han fet ús del significat que abans us explicava de les eleccions. Senzillament han fet el que aquell dia tocava fer, anar a votar, però si se’m permet l’expressió sense cap mena de criteri. Un cop tancat el col·legi electoral, comença el recompte de les paperetes on m’hi he trobat des d’un bitllet de cinc euros fins a un tros de salami. Hi ha gent que s’ha molestat en mirar el cens, dirigir-se al col·legi, fer cua en alguns casos i identificar-se, per llençar un tros d’embotit en un sobre. Impressionant!.
Per sort, les jornades electorals, no son aquestes anècdotes que aquí relato. Son uns dies que haurien de ser molt especials per a cadascú de nosaltres per que del seu resultat en depèn el futur d’un país encara que no sigui el nostre malauradament encara hem de triar què fan els nostres veïns. Aquest cop caldrà veure qui de tots els candidats ens robarà menys i qui de tots ens tornarà el que ens deuen. La veritat és que tant se val perquè segons un dels nostres candidats a Catalunya mentre uns fan cigalons al bar nosaltres aguantem el país i segons la que escriu mentre no sigui així potser valdria més la pena demanar l’asil a Andorra on la gent és comerciant, parla la nostra llengua i el francès, idioma preciós que és més a prop d’Europa que el caló.
De totes maneres, nosaltres podem anar triant els polítics que volem per governar un país però el que realment haurien de fer els partits polítics és no fer eleccions per candidat sinó que haurien de passar unes oposicions. El perfil de candidat polític no tant sols a dirigir un estat sinó només pel fet d’entrar a la categoria de polític hauria de ser l’ important. El polític hauria de tenir mínim una llicenciatura en ciències polítiques, una altra en l’especialitat que correspongui al càrrec pel qual vol opositar, un màster en gestió, parlar mínim tres dels idiomes que es parlen a Europa i evidentment els del seu país. A part d’això hauria d’haver treballat com autònom durant mínim dos anys i a l’empresa privada uns altres tres. Lo demés va una mica sol; saber estar, facilitat de paraula, empatia, assertivitat, lideratge i honradesa. Si aquest fos el perfil dels nostres polítics no ens agafaria tant mal de ventre quan sabem el que cobren, doncs cobrarien el mateix que pot cobrar un prestigiós enginyer de telecomunicacions, un neurocirurgià, un arquitecte de renom…De fet els líders d’un país democràtic haurien de ser els més ben pagats de tots doncs les decisions que prenguessin si aquest estiguessin prou ben preparats, farien que nosaltres, pobres autònoms mortals, també incrementéssim els nostres sous. Ara ens queixem dels seus sous i no dels que cobra Messi, Ronaldo (que amb tots els meus respectes, juguen a pilota…) o la Belén Esteban qui va dir en un programa de Telecinco: “ la Edad Media es la que tiene tres partes: Paleolítico, Neolítico y de la otra no me acuerdo” i ens en queixem perquè a molts dels nostres polítics no els hi veiem la diferència. Si la Esteban presentés candidatura ens sorprendríem de la de gent que la votaria i llavors tots ens posaríem les mans al cap. A ella per ser qui és només li va voler fer el vestit de núvia uns grans magatzems en canvi a alguns polítics els hi regalen els vestits. Incongruències d’un país on si s’oposités per ser polític no passarien… o potser quedarien places buides.
A favor dels polítics de casa nostra he de dir que els que es prenen els seu ofici com si fossin els propietaris d’una empresa, alguns d’ells ja tenen molts dels requisits que abans mencionava i que inclús, algun d’ells, inverteixen en I+D amb ells mateixos intentant adquirir coneixements que li manquen per exercir la seva feina i millorant personalment a la consulta d’algun psicòleg, jo en conec dos, però el secret professional m’obliga.
Estic pensant que això de parlar dels polítics dóna per molts altres articles. Potser m’espero a veure si al país veí guanya el del “Grecian 2000” o el de la caiguda d’ulls.
Jo encara no tinc decidida la meva elecció, i tu?
