Aquest matí m’he aixecat amb ganes de retallar i vés per on ara mateix ja no queden cortines a l’habitació o si més no han variat en un cinc per cent la seva forma original, una patilla m’ha quedat més curta que l’altra a l’afaitar-me a un nivell percentual inferior al deu , m’he pres un cinc per cent menys del suc de taronja habitual i he retallat en un percentatge similar l’entrepà per menjar a mig matí…
I mentre prenia el suc pensava en si pot existir, dins aquesta dèria retalladora que m’ha agafat, l’opció de pagar un 5% menys d’hipoteca, o de cotxe, o dels rebuts de l’escola o fins i tot del Club Súper3 de les nenes encara que no el facin pagar… total, és que ara no em va bé i tots ens hem d’adaptar a la situació, així que podria començar a pagar menys a tot arreu. Vaig a posar gasoil al cotxe, 30 € demano, els poso… però potser que en pagui només 28.5 € i que els de la benzinera posin el 5% restant, oi? I així tants i tants exemples retalladors que avui se’m passen pel cap.
ZP i Montilla, ells si que estan ben LOST!, que perduts que van! Quan ara arribi a la feina em plantejo començar a fer pràctiques a la ZP amb aquells alumnes que no aprenen prou o que no es porten tot el bé que caldria. Miro primer que disposi del material adient a la maleta per fer la feina ben feta: tisores (indispensables), un parell de típpex nous de trinca que em faran falta segur per poder dir “digo, Diego i tot el que calgui”, folis reciclats (això forma part de la quota eco del Govern) i un pot de fum per desaparèixer de cop sense deixar rastre quan vagin mal dades.
I què faré amb aquests alumnes maldestres que no estan per ajudar en aquests temps de crisi? Doncs ara de peu al fons de la classe..no, ara surt fora… no, ara em dones l’agenda i et poso una nota.. no, no ara te la torno i millor et poso la nota pels pares demà (sort que tinc el típpex!) Saps què? Ja posats deixem la nota fins la setmana vinent… o potser res de nota a l’agenda i millor copiar cent vegades la frase que us dictaré, però quina? Ai, espereu que vaig primer a consensuar la frase. Uf! Quin estrès zapateril m’ha agafat de sobte.
I mentre LOST la sèrie que deixa igual de perduts a seguidors que a desconeguts s’ha acabat i el volcà d’Islàndia, aquell de nom impronunciable, en simbòlic reconeixement a la causa deixa de fumejar d’una vegada i entre LOST, el ZP, el Montilla i tota la tropa jo si que estic ben perdut ara mateix.
Imagino un final alternatiu a LOST, a aquesta colla de perduts a la catalana amb un avió que s’estavella, un avió on viatja tota la cúpula socialista i membres “tristpartit” destacats i “sobreviuen” tots, això si, en una illa perduda en l’espai -temps i fora del context de nació (fins i tot en els preàmbuls), una illa on han de redimir les seves culpes, un indret on cal que reconeguin el desastre que han fet i que el Govern ja se’ls ha acabat, que ja no manen i romandran en aquesta illa fins que acceptin l’evidència.
Alguns com en Pasqual desapareixen amb un cert misteri de l’illa passats tres anys un cop acceptada la realitat per part seva, d’altres ja hi porten gairebé set anys i més anys que s’hi estarien si poguessin ignorant la seva pròpia existència i no preocupant-se per la gent del seu voltant.
Van desapareixent d’aquesta illa a mesura que accepten la seva pèrdua de poder, la seva incapacitat manifesta, el seu mal saber fer… alguns s’aferren a darrera hora a comissions d’investigació rocambolesques per intentar no deixar el poder i no admetre la seva realitat, el seu pas a la indiferència més absoluta, la seva desaparició.
Només existeix un gran problema i és l’estat en que estant deixant aquesta illa durant aquests set anys: sense palmeres, sense reserves de menjar, tota bruta i desordenada fins que acceptin la realitat de la seva incapacitat.
Així deixen aquesta illa que, fins uns anys abans, era realment un oasi: l’oasi català. Una illa aïllada del seu entorn que no la vol , una illa no física però si cada cop més mental, una illa de nom Catalunya.
