Enlluerna els més escèptics sentir segons quines intervencions. Els qui fins fa només tres dies no en volien ni sentir a parlar, de llista unitària, ara en són els més ferms devots. Convergència, Unió, Esquerra, Iniciativa i també la CUP van arribar a la consulta del 9 de novembre a bacs. Mai un èxit havia estat paït amb tant de fel. Quan van tancar les urnes i se’n van saber els resultats Joan Herrera ja volava de nou cap a l’oposició ferotge contra Artur Mas, Oriol Junqueras feia cara de mos travessat i la CUP es dispersava en alegre desbandada. Just en aquell moment, Artur Mas va deixar anar com un míssil la seva proposta de candidatura unitària independentista. Sense condicions. La resposta d’Esquerra i la CUP va ser taxativa. No, a “la llista del president”.
Des d’aquesta premissa han anat escolant-se els mesos i la constatació, cada dia més erta, que tres candidatures per separat no sumaran. Una constatació sempre rebatuda pels dirigents d’Esquerra Republicana i la CUP, que consideraven, almenys fins ara, que una llista unitària amb Mas comportava la deserció en massa dels votants d’esquerres. El reforçament de Podemos, Catalunya en Comú o com es vulgui dir la nova amalgama de la tropa autoproclamada “rupturista”.
Però, vejats miracle!, això ha canviat. On vaig dir “Diego” ara dic “Rodolfo”. La reproposta d’Artur Mas ha activat l’Assemblea, que sempre ha estat partidària de fer confluir l’independentisme en una llista unitària, i fins i tot Òmnium Cultural, que havia estat més continguda en aquests àmbits. Les enquestes han reblat el clau. La condició, però, que marca Esquerra per assumir la confluència és l’exclusió de “polítics en actiu” en una llista que ha de ser exclusivament “de civils”. Per què? El dubte és raonable. Si pretenen evitar frecs i conflictes pel liderat de l’invent, la cosa s’entén honestament. Però si només es tracta de morir matant, matant Artur Mas, la cosa canvia. Perquè no es pot construir res des de la desconfiança, el recel o l’odi. Quin sentit té ara articular una llista “civil” si, en cas de victòria, les estructures polítiques que hauran d’assumir-ne el liderat no se suporten? Quina caducitat tindria l’artefacte carregat de tensions internes entre Convergència i Esquerra? Aguantaria els embats d’un Estat desbocat?
