Explosió temperamental de descripció magistral. Do enterbolit de la paraula per als pensaments.
Com és possible que, tot i ser ben a prop de la nostra realitat, Els angles morts ens transporti a una dimensió mental fora de la quotidianitat? És, amb tota certesa, un joc de malabars psicològic el que en Borja Bagunyà ens planteja, proper però intricat, el que fa que la present novel·la ens tingui arrapats al paper i ens avesi a passions, dubtes i intrigues constants.
El relat més o menys costumista de la vida familiar d’una parella petitburgesa de l’eixample – tot i que, manllevant un terme del mateix autor, “petitburgesia moral”, en la que podem trobar cert anhel benestant a través de mobles i electrodomèstics no-decadents, però que no va gaire més enllà de cert gust material per la decoració i la permissivitat de luxes buits i autocomplaents, com ara un cafè, un llibre o un dinar “més” cars, de més prestigi – se’ns presenta com una vertadera odissea ètica, que fa endinsar-nos en els confins del funcionament de les relacions socioafectives que envolten la vida d’Antoni Morella – un professor universitari més aviat poruc, rabiüt i intel·lectualment acomplexat – i les seves frustracions professionals per l’ambient laboral academicista que l’envolta, junt amb la seva companya vital, la Sesé (Sònia), – una ginecòloga frenètica amb cert prestigi a l’Hospital de Can Ruti – que viu per a la feina i l’obsessiona la investigació fins a límits malaltissos.
El que alimenta la complexitat de l’obra i fa realment interessant aquesta dualitat, en aparença senzilla i més o menys comuna, és la manera en què l’autor acompanya els ànims i vivències dels personatges. A través de certes incorreccions gramàtiques i textuals – que m’atreviré a qualificar d’avantguardistes – en Borja teixeix tota una dinàmica de pensament i actuació que aconsegueix l’excel·lent representació del caràcter i actituds diferenciats de cada un dels dos protagonistes, introduïts anteriorment. Sense que el lector disposi de massa estona per adonar-se’n, quan al segon capítol el narrador omniscient abandona en Morella del focus d’atenció, l’estructura del discurs narratiu canvia radicalment i la Sesé es presenta davant els àvids ulls del lector – que a aquestes altures restarà summament intrigat pel relat i enganxat als matisos crítics i sovint sarcàstics amb els que en Borja introdueix les dinàmiques laborals de la Universitat, que envolten en Morella – pràcticament com un antònim de la seva parella. Gràcies a la claredat amb que l’autor elabora les sentències que descriuen ràpidament una psicologia ansiosa i cert caràcter i actitud freds, amb els quals la Sesé entoma les circumstàncies que s’esdevenen durant l’argument, es dibuixa en ella un pensament i certa manera de veure les coses molt decisiva, completament oposada a la d’en Morella.
És precisament aquest aspecte el que fa únic Els angles morts. L’autor no cau en una explicació directa prou mastegada com per perdre-hi interès. Ans al contrari, i per aquest motiu l’apunt anterior d’ “allò que succeeix quasi sense que el lector se n’adoni”.
Es van perfilant poc a poc dues consciències i actituds completament diferents a través del llenguatge i l’estructura discursiva:
Mentre la Sesé es mostra més activa que pensativa, plantejant els problemes i solucions els uns darrere dels altres i obrint i tancant ordenadament els vaivens emocionals per centrar-se en la professionalitat, – per tant, oferint una visió de pragmatisme i resolubilitat – en Morella pensa, per dir-ho d’alguna manera, a través de parèntesis mentals, objeccions, contra objeccions i punts i a part constants. Per a cada qüestió (ja sigui un conflicte o una decisió, de qualsevol caire) es planteja trenta “peròs” i es sobre explica interiorment, donant voltes mentals inacabables i plenes de bifurcacions i terceres possibilitats en tots els seus arguments. El narrador ho esgrimeix de tal manera que ens posem en la seva pell, i ens fa partícips d’aparents punts decisius o de no retorn, que no es tracten de res més que dissertacions per a sí i complicats conflictes morals – els quals el lector aprendrà a mirar amb perspectiva, tant bon punt conegui els contrapunts de la Sesé.
Així doncs, quan en Morella s’encalla en qualsevol tema que li ronda el cap – anant sempre més enllà, amb la finalitat de justificar o explicar-se tots els motius i causes de les seves accions i pensaments – la Sesé és resolutiva, de sentències taxatives i demostra un perspicaç pragmatisme, despatxant dreceres mentals ràpidament.
L’encant de la novel·la, per tant, rau en fer-nos adonar compassadament, al ritme discursiu de cada personatge (canvi constant que en un principi ens estranya, però que poc a poc es converteix l’element que lliga i fa comprendre el fil argumental), com hem errat al imaginar única la perspectiva d’un primer protagonista, i com de diferent pot ser la realitat, vista des d’un altre angle – un angle mort, aquell que només pertany a un individu i a la seva perspectiva social i històrica.
I és a través del gir discursiu constant que es caracteritzen i diferencien les dues consciències: es tracta d’un trencament continu, d’un procés lineal de pensaments i maneres de processar paral·leles que, cadascun al seu moment, tiren pels terres tots els supòsits morals i de procediment que els anteriors narrats havien establert.
No obstant això, tot i aquesta aparent contrarietat i, analitzant profundament el tarannà pensatiu de cada protagonista – exposat amb claredat per un narrador imparcial, per un Borja que ho sap tot i es cuida de la totalitat emocional dels protagonistes – podem albirar, més enllà de la construcció clàssica de presentació – nus – desenllaç que se’ns presenta comuna i natural, una relació personal que es compensa mútuament i que altera l’ordre de l’estructura interna:
Si en Morella, amb tots els daltabaixos morals, cabòries, sobre explicacions i excuses amb les que afronta qualsevol conflicte, representa un nus constant, la determinació de la Sesé li fa de contrapunt. I, tot i que primerament el canvi i la rapidesa desconcertin al lector, la dona s’erigeix com un desenllaç ràpid i concret a qualsevol problema.
Els canvis formals i estructurals en la narració són per al lector una presentació constant i sense aturador d’un nus i un desenllaç compassats, sovint relacionats tediosament i a la força, però que acaben per descobrir-se gràcies al pont que suposa el desenvolupament emocional d’un nebot que ve a visitar-los des de lluny, i que tant aviat els desconcerta com ofereix al lector (i als propis protagonistes) l’oportunitat d’adonar-se de les inèrcies i dinàmiques que els porten a una contrarietat constant.
Un personatge que es dedica a trencar rols i que, de cara al lector, més que desembolicar, lliga més un batibull que sembla no tenir solució correcta.
És un estira i arronsa que ben bé podria ser infinit i que, sens dubte, no deixa sensació de tancament, en llegit el relat.
Es tracta de la contraposició per norma, de l’estranyament constant. És una relació quasi antagònica, que descol·loca però també fa entendre, que se’ns fa estranya perquè puguem albirar, polits tots els matisos i conscients de la diferència d’actituds que la prosa ressalta i treu a col·lació, el valor literari que contenen les estratègies discursives d’ambdós pals de paller argumentals.
En Morella enrevessat, la Sesé pragmàtica. I, pel mig, una doble presentació indirecta, subtil, portada de la mà d’una estructura literària que sap combinar i encadenar els detalls de dues consciències singulars.
Detalls literaris que donen a entendre d’una forma molt personal, en la intimitat i judici del lector, que en Morella és d’aquella manera i la Sesé d’aquella altra. Una descripció, per la seva naturalesa, oberta a interpretacions i per tant absolutament lliure. Una literatura precisa, polida i suau, però dràstica, que allibera el lector, presentant escenaris i circumstàncies que l’impliquen emocionalment, l’obliguen a elucubrar conclusions i deixen incògnites al seu pas.
En Borja Bagunyà aconsegueix, per tant, sembrar en les nostres consciències un gran interrogant, que va força més enllà de la ficció costumista i que transcendeix a la pròpia lectura. De la mateixa manera que transmet degudament al lector dues maneres d’actuar, perfectament exposades a través de les característiques dels diferents discursos, també les encabeix al seu cap, i l’esperona a reflexionar fins a quin punt són compatibles, sanes, antagòniques, necessàries o desesperants.
Un enigma, un discurs singular que vola més enllà de les pàgines del llibre i que, sens cap mena de dubte, converteix aquesta novel·la en una obra literària en majúscules.
