A la banda esquerra de l’esquerda cada dia més fonda que està dividint l’independentisme hi ha els que alguns anomenen hiperventilats. Estan cansats (i amb raó) que la gent en qui van confiar no deixi d’enganyar-los, i estan farts de participar en performances impol·lutes i innòcues que no ens duen enlloc. Creuen (i jo també) que ja n’hi ha prou d’organitzar coreografies amb coloraines cada onze de setembre que serveixen perquè, l’endemà, ens enorgullim de com en som d’endreçats i disciplinats i poca cosa més. A aquest pas s’acabaran convertint en un atractiu turístic més de Barcelona, els japonesos vindran cada any a fer-se fotos amb la samarreta de torn, els anglesos s’hi apuntaran per celebrar-hi els comiats de solter i a la Rambla en vendran imants per a les neveres.
Els hiperventilats pensen (i amb raó) que perquè et facin cas, sobretot quan ets la part més dèbil del conflicte, no n’hi ha prou amb fer sortir milions de persones al carrer si després el deixen tan net com l’havien trobat (o més). Cal embrutar, molestar, emprenyar, fer mal als qui manen, als qui decideixen, perquè si no no et fotran ni cas. I em sembla que la història, sobretot la nostra, els dona la raó.
I quina alternativa proposen? Doncs que vegin que també sabem llançar papers al terra. Cal sortir al carrer per embrutar-lo i, esclar, esperar que vingui la policia per enfrontar-s’hi. Ja se sap, si no has corregut mai davant la policia, ets un revolucionari de pa sucat amb oli. I aleshores sí que veuran que anem de debò: batusses, sang, ferits i potser, al final, algun mort. Ja se sap, cap revolució no ha aconseguit mai res sense morts. I aquí ja no hi estic tan d’acord.
Jo no he corregut mai davant la policia, però espero que això no inhabiliti la meva opinió, almenys no del tot. Tampoc no m’he mort mai, i preferiria no fer-ho, almenys no gaire aviat. I si jo no estic disposat a donar la vida per la causa, no em sembla just que ningú més ho faci per mi. Posats a enfrontar-se a l’enemic, hi ha altres maneres de fer-ho i, per bé i per mal (però molt més per bé), som al segle XXI.
Molts dels partidaris de sacsejar la revolta per mirar de reanimar-la abans no entri en coma semblen tenir una dèria notable per l’èpica. Frisen per canviar-se els texans per unes faldilles a quadres, pintar-se la cara i envestir les files dels mossos al crit de “Llibertat!” O, sense anar tan lluny, sortir als carrers de l’Eixample per arrencar els panots de flors buscant-hi la platja a sota. Però potser no cal; és més, potser això és justament el que esperen que fem.
Ja que vivim instal·lats de ple en el capitalisme, sotmesos a les seves lleis i a mercè del seus inexorables principis, potser que mirem de fer-los servir en defensa pròpia. En Mel Gibson no en farà cap pel·lícula, però del que es tracta és que funcioni. Només cal fixar-se en què va fer l’Estat l’1-O, quan per primera vegada va adonar-se del que tenia al davant. La primera reacció, la testosterònica, la que exigeixen les hèlix d’ADN residuals dels conqueridors castellans, va ser enviar les tropes a esclafar-nos. Va ser una errada colossal i podrien fins i tot haver perdut la partida —com al capdavall han acabat perdent totes (o gairebé) les colònies. Malauradament, la tradicional carència de vida intel·ligent en l’espanyolisme més imperialista sol estar coberta per l’astúcia de vassalls —com Iceta, per exemple— que s’encarreguen d’alertar de la insensatesa de les decisions del Borbó de torn o del seu privat de guàrdia. No sempre els escolten, però aquesta vegada sembla que ho van fer. Van abandonar l’estratègia militar i l’endemà mateix, el dos d’octubre, ordenaven la retirada de milers de milions d’euros dels comptes públics dels dos bancs catalans. Un xantatge de manual que acaba de destapar el diari Ara i que va acabar amb la marxa dels dos bancs de Catalunya, seguits d’unes quantes empreses convenientment incentivades, i amb els mercats respirant més tranquils. Tota una lliçó de com exercir la violència financera, molt més eficaç que la física i molt més fàcil d’amagar.
Doncs n’hauríem d’aprendre. Nosaltres també podem fer servir les mateixes armes, amb efectes tant o més devastadors, només cal fer un cop d’ull als comptes anuals de CaixaBank. Segons l’últim balanç presentat, el de l’exercici 2017, el banc tenia un patrimoni net de 22 mil milions d’euros i un passiu de 286 mil milions, del qual (atenció) dues terceres parts, 192 mil milions, eren (més atenció) dipòsits de clients; d’aquests, només 10 mil milions són d’administracions públiques, la resta està en mans privades, les nostres. Si l’Estat va fer trontollar el banc comptant amb poc més del 5% dels dipòsits, què podríem fer nosaltres que tenim el 95% restant? I encara més: dels 308 mil milions que figuren a l’actiu del balanç, 205 mil milions, també les dues terceres parts, són préstecs a clients. S’imaginen què passaria si de sobte deixéssim de retornar-los? Potser aleshores ens començarien a fer una mica més de cas.
Esclar que per fer aquesta mena de revolució calen dues coses: anar tots a una i estar disposat a patir les conseqüències d’enfonsar el sistema financer en la pròpia butxaca. A l’Estat espanyol aquesta segona no va semblar importar-li gaire (España antes hundida que rota) i la primera ja els ve de sèrie. Però temo que als catalans ens costa menys parar l’altra galta que no la butxaca, i pel que fa a anar tots a una… val més que ho deixi perquè m’entra el riure.
