Mirant al voltant, i veient casos com Millet o Pretòria, em pregunto quin caldo de cultiu hem creat aquests anys de democràcia que ha permès que la cultura del diner fàcil, obtingut a través d´ amiguismes i trames corruptes, es percebi como la forma natural de fer negocis. Perquè estic segur que els implicats en aquests cassos no veuen on estar la gravetat de les seves accions. Simplement, algú els hi vol mal.
Per altre banda, la cultura del totxo, imperant en els darrers quinze anys al nostre país, ens ha fet perdre la oportunitat de construir un teixit d´ economia real sanejat i diversificat. Simplement perquè el diner anava al totxo per aconseguir increïbles plusvàlues en temps rècords.
I així hem arribat on hem arribat; un país amb una classe política totalment desprestigiada que no compte amb la confiança dels catalans, i un teixit industrial que està patint una gran travessia pel desert intentant “reconstruir-se” sobre bases més sanejades.
No fa massa temps un bon amic em deia que el gran problema que ara tindran determinats “personatges” que han gaudit de certa rellevància en el món econòmic i social i que s´ han enriquit en els darrers anys a base de fàcils plusvàlues provinents del amiguismes i la cultura del totxo que abans esmentàvem, es que a partir d´ ara s´ hauran de acostumar a treballar per guanyar diners. I hauran de treballar deu vegades més per obtenir una quarta part del que abans guanyaven. Curiosa afirmació la del meu amic, pensava jo. Sobretot tenint en compte que els catalans sempre hem fet bandera de la nostre capacitat de treball i esforç, alhora que som poc donats a ostentacions públiques dels nostres èxits.
Certament, aquesta crisi esta fent caure moltes màscares. Perquè estic segur que no es pura coincidència que tots aquests cassos de corrupció s´ hagin destapat en mig d´ aquesta situació de crisi. I es que, al no haver prou diners “per repartir” a tots els implicats en aquestes trames corruptes, algú s´ ha de quedar sense rebre´ n. A partir d´ aquí comencen els problemes per tots aquests personatges.
Si tot plegat serveix per “fer net”, i començar a pensar en una nova forma de fer política, com tantes vegades hem reclamat des de la plataforma de EL MATI, benvingut sia. Però si en el futur hem de seguir construint castells de fang, cada cop em costarà més defendre amb convenciment i orgull el fet de ser català. Ull que correm el risc de perdre els trets distintius que, al llarg de segles, han portat la cultura catalana fins aqui. I no podem permetre que la cobdícia, i la falta d´ intel·ligència i visió de país d´ uns pocs destrueixi aquesta feina.
