En aquelles èpoques esmentades -durant el batxillerat i l’inici de la carrera universitària- llegíem molta literatura anglesa, russa, francesa, alemanya, italiana, sud-americana…En llegir-la ens adonaven potser que ja tot estava dit, una i mil vegades. Estava molt ben dit, magníficament escrit i polidament descrit. Els bons autors -no em refereixo ara només als clàssics grecs i llatins, ni tampoc als pensadors de l’Edat Mitjana, ni als filòsofs, pensadors i escriptors moderns, sinó considerant clàssics molts escriptors en el sentit ja expressat- presenten, en moltes de les seves obres, totes les actituds bones i dolentes de l’ésser humà, totes les formes que pren la condició humana: passions desordenades i amors generosos, cobdícies i despreniments, gelosies i entregues, luxúries corporals o rectituds de cor, afanys de poder o esperit de servei, conviccions, fe o supersticions, enveges, desconfiances o amors de donació desinteressada, actituds superbes o humils. Tots els materials humans es troben en les obres dels escriptors universals: Aristòtil, Plató, Ciceró, Sèneca, Ramon Llull, Shakespeare, Cervantes, Molière, Dickens, Dostoievski, etc.
Entre els anys 1950 i 1960 hi afegí Bernanos, Mauriac, Julien Grene, Graham Green i alguns altres que estaven de moda en aquella època. Tots aquests escriptors treballaven en el nostre interior i ens anaven formant i canviant. Ells presentaven l’home de tots els temps, o sigui els homes de sempre: els temporals, tot i que dins un context històric, i els en diríem “intemporals”, en raó de la seva actualitat perenne degut al seu pregon i universal pensament. Els diversos personatges literaris mantenien així tota la seva força i parlaven un sol idioma: el de l’ésser humà. Havia estat així durant segles i també continuaria d’aquesta manera.
M’ha agradat llegir, fa pocs mesos, uns records de Joseph Ratzinger sobre els seus temps d’adolescent: “Un altre interès que teníem era la literatura; era obligat llegir Dostoievski; era la moda del moment. Després estaven els gran francesos; Claudel, Mauriac, Bernanos; però també la literatura alemanya. Teníem una edició alemanya de Manzoni: en aquell temps jo no parlava italià. Així, en cert sentit, també formàvem el nostre horitzó humà. Alhora, sentíem un gran amor per la música, com també per la bellesa de la naturalesa de la nostra terra. Amb aquestes preferències, aquestes realitats, en un camí no sempre fàcil, vaig continuar endavant. Déu m’ajudà a arribar fins al “sí” del sacerdoci que m’ha acompanyat tots els dies de la meva vida”.
Una digressió afegida: l’escriptor francès Georges Bernanos -llegit amb molt d’interès en els últims anys del batxillerat- afirmava, en una ocasió, que “si vols estimar de veritat, no t’has d’allunyar de l’amor“. No ho prengueu com una tautologia. Efectivament hom ha de viure en “l’àmbit de l’amor” per tal de poder comprendre els altres i per conviure amb tots. Però, a més a més, cal l’amor per estimar la naturalesa, el treball i totes les realitats quotidianes: és a dir, el món sencer. S’ha de comptar amb aquesta alta i noble passió de l’amor per assolir plenituds de vida. Sota el seu buf -“amb l’alè de l’amor tot esdevé gloriós” deia un personatge d’una novel·la- tot entra en el món de la perfecció, de la bellesa, de la veritat…Quan manca amor, res no pot esdevenir bell, autèntic i salvífic. La perfecció es troba en l’amor: i tampoc no hem d’oblidar que la llibertat i la veritat també perfeccionen les nostres accions. Com deia, per exemple, Kant: “La llibertat és aquella facultat que augmenta la utilitat de totes les altres facultats”. Sempre els bons pensadors han posat tot el pes de l’actuació humana en l’amor, al costat de la veritat i de la llibertat.
És molt gratificant certificar que la bona literatura de tots els clàssics -tingui la forma que tingui- ens perfecciona i no ens “allunya gens ni mica de l’amor”, com assegurava Bernanos.
Continuarà…
