Afirma Camus en “El mite de Sísif” (1942) que només hi ha un problema filosòfic veritablement seriós: el suïcidi; allò que el desencadena no és gairebé mai la reflexió sinó el sentiment de l’absurd, que pot sorprendre qualsevol home a qualsevol cantonada. La causa del suïcidi és, sovint, irrisòria: “-què hi faig jo aquí?”, pot ser el punt de partida. Si la pregunta es formula des del ventre la resposta és sempre satisfactòria: “-pel que hi fem en aquest món ja ens hi podem anar estant”. Però l’absurd no neix mai al ventre. Quan hom n’adquireix consciència -quan hom sap que els reis són els pares- queda lligat per sempre més a aquesta evidència. Es comença blasfemant del racionalisme, el gran culpable dels nostres desenganys, i s’acaba en les inflamades reflexions existencials.
Per a un creient la raó és vana, però hi ha alguna cosa més enllà de la raó; per a un existencialista la raó també es vana, però no hi ha res més enllà de la raó, afirma Camus. El primer viu aquesta vida sabent que no és una finalitat en ella mateixa, mentre que el segon s’afirma a través de la lògica i segueix el mètode d’encadenar verificació rere verificació fins a l’última certesa empírica. Quan més satisfet es sent de la seva troballa, sempre provisional, pot ser que l’absurd traspunti darrera d’ella i li faci una ganyota. Si així passa, l’existencialista es consola afirmant que no s’ha fet trampes; aquest és l’únic goig que es pot permetre. Com Prometeu, Tàntal, Ixíon o les Danaides, Sísif no es fa trampes; no pot fer-se trampes perquè és observat constantment des de l’Olimp, no se sap del cert si per compadir-lo o per burlar-se’n; compassió i burla són sovint indestriables.
No parlem d’actituds sinó de conseqüències metodològiques admeses per uns i altres. A Sísif el seu grotesc destí ja li està bé; després que l’absurd li hagi fet la ganyota de consuetud es tranquil·litza ràpidament constatant que no ha sucumbit en l’optimisme racionalista ni ha abdicat de la lògica de la immanència: la vida és una finalitat en ella mateixa, es confirma; i es conforma tot seguit, baldament la seva conformació el precipiti a l’abisme. L’absurd, diu Camus, és el pecat sense Déu que s’erigeix sobre les cendres del racionalisme. El terreny adobat per a aquestes reflexions només podia ser França, hereva per excel·lència dels il·lustrats.
En el film de Bergman “Els combregants” (1963), el pastor protestant Tomàs Ericsson, després de celebrar l’Eucaristia, rep una parella de feligresos, el pescador Jonàs Persson i la seva dona Karin. És Karin qui força l’entrevista; el seu marit roman en silenci mentre ella, més agitada que ell però per altres raons, li explica la desesperació de Jonàs. La primavera passada va llegir a la premsa que a la Xina els educaven en l’odi; que, tard o d’hora, els xinesos tindrien la bomba atòmica i tot s’acabaria. Aquesta idea no el deixa viure; ni problemes econòmics, ni males relacions conjugals; res de res. Tan sols aquesta vaga premonició. I ara només pensa en el suïcidi. La seva dona, amb tres fills i un quart en camí, sap el que s’hi juga: quedar-se sola. El seu instint li diu que de cap manera no pot relativitzar la desesperació del marit. La grandesa de les dones rau en la seva intuïció: per a elles, l’únic problema filosòfic veritablement seriós és, també, el suïcidi… però el de llurs marits.
Quan, poc després, Jonàs s’entrevista amb el pastor es produeix un diàleg de sords. No hi ha res a dir; no hi ha res a fer; al pastor el corseca la mateixa malura i, amb les seves síntesis sobre un déu eco, un déu aranya, un monstre, el precipita al suïcidi. L’enteresa de la vídua en saber la notícia és també essencialment femenina, immensa: es resigna. I encara té el coratge de consolar el pastor afirmant que està convençuda que ha fet tot el que ha pogut. Si no fos per les dones aquest món seria irrespirable.
Una de les comptades alternatives que tenim per combatre l’absurd és la conformació estoica o el tràgic desdeny pel destí; comptat i debatut, és el mateix. Aquesta és l’aposta de Camus, el qual conclou que no hi ha destí que no es venci amb el menyspreu, i que és possible d’imaginar-se Sísif benaurat. A la mateixa solució apunta l’autor de “La pesta” (1947) en el famós diàleg entre el Dr. Rieux i Tarrou: ¿no és cert –inquireix aquell- atès que l’ordre del món està regit per la mort, que potser és millor per a Déu que no es cregui en Ell i que es lluiti amb totes les forces contra la mort, sense aixecar els ulls al cel, on està Ell, en silenci? Esclar que, en aquestes condicions –conclou el mateix Dr. Rieux- la vida no pot ser res més que una interminable derrota.
Una altra manera, la més estesa, d’evitar l’absurd és la irreflexió, la inconsciència. Normalment l’home viu d’esquena a la mort; ni se la planteja. Potser és millor que sigui així. Que escasses són les persones que han abdicat, fins a les darreres conseqüències, de la fantasia de la immortalitat! El desnivell entre el que ens pensem que sabem i el que sabem realment, diu Camus, fa que visquem amb idees que, si les poséssim a prova, trastornarien les nostres vides.
Les arts –i les diversions- també ens poden fer oblidar momentàniament el nostre fat. La il·lusió de freqüentar el Palau de la Música –o el camp del Barça- un dia a la setmana no és gens nímia. Quan Orfeu davallà als inferns per rescatar Eurídice, tot l’Hades quedà extasiat amb la seva música. Mentre durà el seu cant, Tàntal no va sentir fam ni set; la roda d’Ixíon deixà de rodar; les Danaides s’oblidaren d’omplir llurs galledes sense fons i la roca de Sísif va romandre en equilibri. Però sempre arriba el moment de deixar el Palau de la Música -o el camp del Barça.
Les anteriors reflexions me les suggereix un llibre de Lluís Duch que trobo a la biblioteca de la mare, subratllat i amb anotacions de la seva mà: “Mort i Esperança” (1975). Poca broma amb el Pare Duch; el compromís de la conversió, com a única sortida plausible, no admet termes mitjos; i aquesta és una veritat tan seriosa que produeix vertigen. No ens ha d’estranyar, doncs, que hi hagi una propedèutica que vagi de les cimes de la desesperació a la fe. No és un viarany únic ni obligat, però és un viarany, al capdavall, que com tots els viaranys es pot recórrer, també, en sentit contrari: l’home occidental d’avui ja no pot romandre indefinidament en la lucidesa tràgica; posat a triar entre l’aposta de Camus i la de Pascal trobarà més raonable la darrera, per bé que tota tria que no comporta el subsegüent compromís mena, de nou, al dubte.
Ja s’intueix que un déu limitat a la funció d’interferir l’absurd seria ben poca cosa: un àngel de la guarda, a tot estirar, com ara Atena, l’àngel de la guarda d’Ulisses. Per això el compromís del cristià amb el transcendent ha de ser absolut, perquè la fe sense caritat no és gairebé res; perquè del nostre pas damunt la terra en depèn, segons Duch, el dret a la vida (eterna). Si Déu esdevé superflu per a l’home, no ens ha d’estranyar que, com a contrapartida, l’home esdevingui també superflu per a Déu (p. 66). Entrem, de ple, en l’existencialisme cristià.
