En Niels Emstsen havia vingut a viure a Catalunya amb la seva familia quan tenia dotze anys. Els pares eren arquitectes i havien estat els guanyadors d’un concurs de projectes molt important per construir tot un complex de vivendes sostenibles i econòmiques amb la idea que poguessin ser llogades per joves que comencéssin a emancipar-se.
Els pares del Niels eren danesos i d’edificacions sostenibles en sabien un niu, així que van presentar un projecte a on combinaven els estils de la seva terra adaptats a la nostra. En definitiva resultava un petit poblet molt coquetó que, de ben segur, atrauria a molts joves, així que el jurat no va tenir cap dubte de concedir-los el premi.
Quan els Emstsen van cercar un lloc per viure durant els dos anys que preveien que duraria la realització del projecte, van decidir que preferien una población petita a una gran ciutat, i com que a Dinamarca vivien al costat del mar del Nord, van pensar que aquí viurien a tocar d’una muntanya. Així és com es van instal·lar en un poblet proper dels Pirineus.
Tan bon punt hi van ser instal·lats , en Niels i la Lise, la seva germana bessona, van començar a rebre clases de català a casa tot aprofitant que eren vacances d’estiu, així que tenien dos mesos de coll per començar a xapurrejar la nova llengua.
Al principi els xocava veure que aquí no tenim el mateix alfabet que ells. On eren les “Ø” i les “Æ”? I la fonètica era tota una altra batalla! Com que els pares creien fermament que l’experiència seria molt bona pels seus fills, van animar-los sempre a practicar i sovint els enviaven a comprar el menjar, o el diari, fins i tot els van apuntar a l’esplai del poble. En començar el curs tenien un coneixement mínim de la llengua suficient per poder seguir les classes amb paciència i una mica d’ajuda.
Van pasar els mesos i la construcció del complex, que havia topat amb un escull burocràtic, va començar molt més tard del previst. El cas és que els bessons van fer molts amics i en poc menys d’un any ja havien voltat per girebé tots els indrets interessants de la zona: una masia a on van veure com es preparaven embotits; l’obrador dels flequers on els van ensenyar com es coia el pa en un forn de llenya dels pocs que encara funcionaven a la comarca o un taller on reparaven la maquinària de conreu. En fi, que tot plegat era una aventura que vivien en Niels i la Lise.
Durant els quatre anys que van viure allà, van arribar a finalitzar l’ESO de manera que en tornar a Dinamarca, perquè el projecte dels seus pares ja estava enllestit, en Niels ja tenia clar quina professió volia exercir en un futur: Volia ser pastisser i treballar en un obrador com el del poble. Però primer calia acabar els estudis.
En Niels pensaba sovint en els amics que havia deixat a Catalunya i en les coques i els pastissos que hi havia tastat, tan diferents dels que eren típics al seu país. Als dos germans els havia robat el cor el paissatge de les muntanyes, els cims que havien fet amb la colla de l’esplai, els llacs de muntanya on s’havien mullat els peus i les valls amagades i plenes de flors a la primavera. En Niels volia tornar i quedar-s’hi, però aquesta decisió tan important no es podia prendre a la babalà.
En acabar els estudis de pastisser, en Niels es va col·locar d’aprenent a la mateixa pastisseria a on havia fet les pràctiques. L’amo, el señor Petersen, el tenia molt d’afecte perquè en Niels era un xicot alegre i molt disposat a aprendre.
-És el que té – li deia – poder treballar en allò que t’agrada. Gaudeixes amb la feina i , a sobre, et guanyes la vida.
Així va ser que en un parell d’anys en Niels es va convertir en un expert pastisser. Els seus Krausekuge, que aquí en diríem “pastís d’ametlles” i les seves galetes de mantega tenien fama a tot el districte on es trobava la pastisseria. Ja era hora de fer un pas més. Volia tenir la seva pròpia pastisseria i la volia tenir a tocar dels Pirineus. Era el seu gran somni.
De primer, els seus pares, agafats per sorpresa, van voler persuadir el fill de marxar tan lluny.
-Vols dir que no és millor començar aquí, a Copenhagen, amb un local petit i veure si t’ensurts? Si va bé, amb el temps pots fer estalvis i, qui sap, potser llavors ho veus d’una altra manera.
-Justament és això el que no vull – deia ell – No vull “veure-ho d’una altra manera”. Estic convençut que em puc ensortir. Necessitaré una mica d’ajuda al principi, però segur que m’anirà bé.
I després de molt enraonar sobre això, els pares van aceptar, no sense una certa racança, l’aventura del seu fill. La Lise l’encoratjava a perseguir el seu somni, tot i que sabia que el trobaria a faltar molt. Sempre havien estat junts i pel fet de ser bessons tenien una relació molt estreta.
I el gran dia va arribar. Amb ajuda dels pares va poder fer la inversió mínima necessària per llogar un local als baixos d’una casa del mateix poble a tocar dels Pirineus a on havia viscut part de la seva adolescència. El retrobament amb els amics de la colla va ser festiu, i entre tots els van ajudar a pintar i condicionar el que hauria de ser l’obrador d’on sortirien, segons deia en Niels, els millors pastissos de la contrada.
De primer va començar a fer les especialtiats daneses, aquelles que havia après a l’obrador del senyor Petersen, però aviat va veure que hauria d’obrir-se a altres productes quan va comprobar que la tradició del tortell dels diumenges de ca n’Estruch era difícilment substituïble pels seus pastissos.
Com que no cobria despeses, va demanar opinió a la Lise i tot aprofitant les vacances d’estiu, la seva germana el va anar a visitar.
-Niels, jo crec que si diversifiquessis el producte tindries més èxit.
-Però, no vull competir amb els de ca n’Estruch. Són bona gent, ja els coneixes, i la meva intenció en venir aquí no era la d’ensorrar-lis el negoci. Jo volia obrir aquí una pastisseria especial, diferent.
-Doncs, fes-la diferent. Perquè no mires de fer una mena de local de pastisseria i degustació com els de Copenhagen?
