Tenim el repte de fer front a dos grans aspectes per la convivència. Un primer és la necessitat de distingir entre legalitat i humanisme, especialment avui, quan vivim en una època de massificació, despersonalització i d’excessos en l’actuació dels poders públics, arribant a parlar-se de “mala administració”. Com se sap aquest concepte al · ludeix no al problema de l’actuació il · legal, sinó a les males pràctiques i el maltractament innecessari a què pot ser sotmès el ciutadà en les seves relacions amb els poders públics, la qual cosa és inadmissible des d’una concepció democràtica. Un segon, la conveniència de saber reconèixer l’autoritat i diferenciar-la del mer poder. El Poder s’imposa, l’autoritat de reconeix. Avui dia cal també restablir el sentit de l’autoritat legítima, que és la que resol els problemes de les persones, per la seva capacitat de superar els conflictes, pel seu reconeixement social com “auctoritats”, que molt sovint és un problema de sensibilitat, d’equitat i no de mera legalitat.
A l’ Estat espanyol i a Catalunya tenim defensors a molts ajuntaments, a la majoria de comunitats autònomes, a més del Defensor del Poble (art. 54 CE) i del’existent a la Unió Europea. A més, moltes corporacions i empreses, bancs, universitats, societats mercantils privades etc. s’han dotat també de defensor. S’ha desenvolupat, en efecte, una creença en la utilitat de figures que exerceixen una magistratura d’autoritat i persuasió, que poden rebre queixes o actuar d’ofici, supervisen les actuacions dels òrgans de decisió, emeten resolucions amb suggeriments o recomanacions i elaboren un Informe anual com a mecanisme de publicitat de les deficiències observades. En ocasions s’han creat figures amb competències sectorials, com el Defensor del Menor, quan no s’ha dedicat un adjunt, com és el cas de Catalunya-.
D’altra banda, la fugida de l’Administració cap a formes d’actuació sotmeses al dret privat, però sobre tot el procés de privatització de serveis públics, ha comportat una reformulació de l’objecte de control administratiu, més atent a la funció desenvolupada que a la titularitat (companyies que presten serveis d’interès públic com la llum, la telefonia, l’aigua, el gas, el servei postal, etc.) davant la qual cosa troba un nou sentit la possibilitat d’actuació del Defensor del Poble i figures afins a la defensa dels drets dels ciutadans. El mateix cal dir de la utilització de fórmules com la de les administracions independents, creades per una llei específica.
A aquests Defensors els hi compete vetllar pel respecte dels drets fonamentals en el funcionament de l’Administració Pública. Amb la Constitució de 1978, la figura que ens ocupa s’insereix en un ordenament jurídic en el qual ja existia la jurisdicció contenciosa administrativa i especialment el Ministeri Fiscal, encarregat de promoure l’acció de la justícia en defensa de la legalitat i dels drets de els ciutadans. Al costat dels mecanismes tradicionals, àmpliament reconeguts en el text constitucional de 1978, el Defensor del Poble pot exercir avui una funció de protecció més efectiva dels drets dels ciutadans, especialment en els casos en què l’actuació administrativa sigui lenta o ineficaç i per tant produeixi una lesió dels mateixos, o en aquells supòsits en què la lentitud de la resposta judicial pot possibilitar una acció útil d’aquesta institució, normalment més àgil, i menys formalista. Llàstima que en alguna ocasió s’ha deixat endurs per obsessions personals que han deslluit el seu important paper.
Al llarg dels anys de vigència del text constitucional s’ha consolidat la figura de l’ombudsman tant a l’Estat central com en les diverses comunitats autònomes que s’han dotat d’aquesta institució. Ha augmentat el coneixement de les mateixes i s’ha clarificat la seva funció protectora dels drets fonamentals en el funcionament de l’Administració, com dues cares d’una mateixa moneda. No obstant això l’adaptació a l’Estat autonòmic exigiria reformar l’art. 12 de la Llei Orgànica del Defensor del Poble, que atorga unes competències exorbitants al Defensor del Poble estatal, en relació als de les comunitats autònomes, la qual cosa s’ha intentat arreglar per la via dels convenis i de la pràctica entre les dues institucions.
Cal dir que el Defensor del Poble ha tingut algunes friccions institucionals, especialment amb el Síndic de Greuges de Catalunya, potser més per casos de rellevància política i simbòlica, que a la gestió diària, que s’ha anat coordinant per mitjà de reunions de treball i de convenis. Un punt àlgid va ser la impugnació de l’art. 78.1 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, resolt a la STC 31/2010, de 28 de juny, f. j. 33 i que declara inconstitucional l’incís “amb caràcter exclusiu”, entenent que el Defensor del Poble té competència per investigar qualsevol administració. En el mateix sentit es pronuncia la STC 137/2010 de 16 de desembre, f. j. 7. D’aquesta manera ha deixat sense efecte la previsió de l’exclusivitat de la competència del Síndic de Greuges per supervisar l’activitat de l’Administració de la Generalitat de Catalunya. I per tant tots dos ombudsmen tenen competències sobre aquesta matèria. El Defensor del Poble estatal continua podent intervenir a les administracions locals en concurrència amb el Síndic de Greuges. El ciutadà afectat pot triar davant qui vol interposar la seva queixa. L’Estatut també preveu “la col · laboració amb els defensors locals de la ciutadania” (art. 748.4 EAC), que a Catalunya ja comencen a tenir un desenvolupament important, com hem indicat anteriorment.
Entre les funcions que desenvolupa, per dur a terme la comesa acabat d’esmentar, destaca la estudiar queixes presentades pels ciutadans (encara que en ocasions també actua d’ofici), i així emetre resolucions després de supervisar l’activitat administrativa, realitzant suggeriments, advertiments i recordatoris per a un millor funcionament de l’Administració, així com propostes de modificació de resolucions administratives, actuacions o normes, però sense que pugui anar més enllà d’una magistratura d’autoritat. Pot realitzar també advertiments, recomanacions i recordatoris a funcionaris i autoritats. Quan no es faci cas de les mateixes, es pot adreçar al funcionari competent o màxima autoritat de l’organisme corresponent, i si així tampoc se li fa cas, inclourà els fets en l’informe anual o especial.
En ocasions les resolucions d’aquests òrgans propsen nous criteris per a una actuació diferent per part de l’Administració Pública, de cara al futur. Pel que fa a la defensa dels drets fonamentals cal tenir en compte que només el Defensor del Poble estatal pot interposar tant el recurs d’empara com el recurs d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional (art. 162.1 CE). El paper del Defensor del Poble en els processos tant d’empara com d’inconstitucionalitat ha de deixar sempre fora de perill la Magistratura d’opinió que exerceix en relació amb el funcionament de l’Administració, sent dos àmbits de competència que han de complementar-se correctament per a no mostrar davant l’opinió pública una actuació parcial i partidista sinó realment defensora dels drets dels ciutadans.
D’altra banda, les funcions dels ombudsmen són avui rellevants, com a supervisor de l’administració pública, més enllà de la titularitat pública o privada dels serveis que ha de analitzar. La coordinació entre ombudsmen és un repte important per augmentar l’eficàcia i l’eficiència d’aquestes institucions. I per finalitzar diré que el seu treball és també molt rellevant per lluitar per unes bones pràctiques administratives, i un augment de la transparència en l’actuació pública.
Cal que defensem aquestes figures, no tan sols per criteris de salut democràtica, sino per a reivindicar una actuació dels poders públics més enllà del mer compliment de les lleis. Anar més enllà vol dir lluitar per a que els gestors públics no caiguin més en el servilisme polític, en la prepotència ni en la impunitat. I per a que això sigui possible, cal que els titulars d’aquests òrgans com és obvi no es deixin endur pels mateixos mals que han de perseguir. En tot cas, la recentralització que proposa el PP si és només per questions econòmiques, podria començar per redefinir el paper excessiu que se li ha atribuit fins ara al Defensor del Poble, que no es troba al text constitucional. Com tantes altres coses, un invent més de la paranoia madrilenyista.
