HOMILIA 2010-06-06 Diumenge X CORPUS

Les tres lectures d’aquest diumenge en que celebrem la solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, ens proporcionen la clau per veure que aquest sagrament, que és el gran do que ens ha deixat el Senyor, és un autèntic banquet per a tots els que som convidats a la seva taula.

A l’evangeli hem vist com a una multitud, cansada i famolenca, Jesús li ofereix aliment multiplicant uns pocs pans i uns peixos de que disposen. Aquella gentada havia prescindit de la seguretat i de les relatives comoditats que podien tenir a casa seva i havien seguit Jesús, estaven lluny, fora del poble, se’ls hi havia fet fosc escoltant-lo i, una vegada més, Déu manifesta la seva acció provident com tantes vegades ho havia fet al llarg de la història del poble d’Israel: encara que l’home es pensa que està sol i perdut, Déu està al seu costat. Allà està Jesús repartint el seu misteri sense límit: ensenya, cura i els alimenta.

Seria difícil trobar una imatge més valuosa del sentit i de l’obra de Jesús. Els que el segueixen s’han d’arriscar, deixar enrera el món vell i les seguretats personals. Però una vegada ho han fet, ja no necessiten dir res més: Jesús, que coneix les seves necessitats, els hi proporciona el necessari.

No interessa massa la manera concreta com es va realitzar aquell signe misteriós de la multiplicació dels pans. El que importa és que Jesús va donar menjar abundosament a aquella gent. El que importa és que el seu gest va despertar entre els seus l’entusiasme messiànic i la gent va descobrir que el banquet del Regne ja estava començant a fer-se realitat.

Per mitjà de Jesús, Déu es mostra com aquell que ofereix l’aliment de vida al poble. Per la manera de fer-ho, es desvetlla el poder dels apòstols: aquests per si mateixos no són capaços de poder donar de menjar a la gent. Només quan reben el pa que els hi regala Crist poden començar a alimentar veritablement a la multitud.

El miracle s’ha convertit en una anticipació del que serà l’Eucaristia. El mateixos gestos de Jesús: al pronunciar la benedicció, al partir el pa, al oferir-lo, ens recorden el que diuen els mateixos evangelis sobre els gestos de Jesús al instituir l’Eucaristia. En la 1Co que hem llegit, Pau relata, per primera vegada en un text escrit, com va ser la institució de l’Eucaristia. Aquí ja no trobem una figura profètica com és la del gran sacerdot Melquisedec que, en el NT, se’l considera com una anticipació de la figura de Crist pel seu nom que vol dir “rei de justícia”, i perquè en el pa i vi que ofereix a Abraham la tradició hi ha vist un anunci de l’Eucaristia.

En aquest relat de Pau, que ell mateix afirma haver rebut “d’una tradició que prové del Senyor”, tampoc hi trobem un símbol anticipat com és el de la multiplicació dels pans, aquí ja hi tenim la narració d’un fet històric. Un fet històric que si l’anem a buscar a l’evangeli de Mateu, el trobarem amb les mateixes paraules que recordem a la fórmula de la Consagració de la Missa, i que diu així: “Preneu i mengeu-ne tots, que això és el meu cos ….Preneu i beveu-ne tots, que aquest és el calze de la meva sang….Feu això que és el meu memorial” I en aquestes paraules, situades en el context d’un sopar, es veu més clarament que Jesús va voler instituir l’Eucaristia com a banquet.

Ara bé, l’Eucaristia és un sagrament, i els sagraments realitzen, és a dir, fan realitat allò que signifiquen. Per tant el sagrament del Cos i de la Sang de Crist, que es fa sota els signes d’un banquet, amb un menjar i una beguda té, en conseqüència, els seus efectes. Ja el mateix Jesús havia dit clarament (Jn 6,55) “La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda”. I havia dit també: “ Qui “mastega” la meva carn i beu la meva sang té vida eterna” (Jn 6,54) Nosaltres això de “mastegar” ho hem traduït per “qui menja”, però l’original grec, que és el més semblant a l’expressió aramea que va fer servir Jesús, fa servir la paraula mastegar.

El pa que mengem a casa, el guardem i el tractem amb el respecte que cal, perquè és aliment per al nostre cos, però no el tenim amagat com si fos una joia, el guardem per fer-lo servir. També el pa eucarístic és, essencialment, per a ser menjat perquè és el pa que ens comunica la vida de Déu. El mateix Jesús ens ho ha dit: “Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món” (Jn 6,51). Però així com els aliments que prenem per alimentar el nostre cos es transformen en la nostre pròpia carn, el pa eucarístic, en el que per l’acció de l’Esperit Sant hi està realment present el Cos de Crist Ressuscitat, divinitza el nostre ésser. “Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi i jo en ell” (Jn 6,56) Jesús està realment en nosaltres quan combreguem.

Els que podem adreçar-nos a Déu anomenant-lo Pare, formem una gran família escampada per tot el món, i en participar de l’Eucaristia tenim l’ocasió de prendre part en un àpat que ens agermana a tots. Faltar a aquest àpat seria separar-se de la vida familiar. Però no n’hi ha prou, la nostra conducta ha de ser conseqüent amb la nostra fe. Els dons del Regne, al que tothom hi és convidat, tenen una anticipació en els béns que la terra ofereix a tota la humanitat, i una societat en que la fam i la injustícia separen brutalment als uns dels altres, difícilment podem pensar que sigui una anticipació del Regne.

No ens podem desentendre d’aquesta realitat, pensem què podem fer cada u de nosaltres per corregir-la. Demanem que el Pa de Vida que ens alimenta, ens recordi a tots que de la mateixa manera com els grans de blat s’ajunten per formar el pa, si ajuntem els nostres esforços i som solidaris, podrem fer, entre tots, que el nostre món sigui realment molt millor i es comenci a fer més evident que el Regne de Déu ja està entre nosaltres.