Els darrers dies s’ha tornat a posar de manifest el cost del fitxatge de jugadors i entrenadors, o les primes a jugadors de les seleccions estatals, tot a uns preus descomunals, realment desproporcionats. Sobta la flagrant contradicció entre aquests dispendis i la greu crisi econòmica per la que passen moltes famílies, en una època en què es retallen sous i prestacions socials, i els governs espanyol i català es desdiuen d’una política econòmica electoralista, a curt termini, i es veuen obligats a prendre mesures a instàncies d’organismes internacionals i europeus.
Cada vegada em sembla més clar que la crisi econòmica és també una crisi de valors. I a més és una crisi de governança mundial. Per això penso que és important treballar per un canvi en el model de societat, en el qual la prepotència i l’abús dels recursos econòmics no es donin més. Em pregunto per què no es poden limitar les retribucions dels esportistes professionals o fer que els comptes dels clubs de futbol siguin més transparents, amb topalls que impedeixin moure aquesta quantitat ingent de diners.
El futbol professional és un esport, però també i sobretot un gran negoci, a banda d’arrossegar elements simbòlics de naturalesa política. Ara bé, la manera com s’obtenen determinats recursos, amb crèdits preferents i sense problemes de liquiditat, contrasta curiosament amb l’economia real que diàriament han de viure avui milions de persones. No em sembla èticament de rebut aquesta prepotència, sense límits, a no ser que parlem directament de política i d’influències econòmiques, de lobbies, d’interessos transnacionals i de tot tipus de recaptadors de diners, fins i tot a costa dels sentiments més nobles de les persones senzilles, acrítiques o no del tot formades.
Davant d’aquesta situació Càrites informa que han augmentat de forma espectacular les persones que necessiten la seva ajuda, amb llars els membres de les quals no reben cap ingrés, ni del treball ni de prestacions socials. En molts casos es tracta de pobres de nou tipus, parelles joves, amb nens petits, persones que la crisi econòmica els ha afectat fins el moll de l’ós, per culpa d’acomiadaments de la feina, impagaments d’hipoteques o de crèdits. Aquesta cara humana de la crisi, va molt més enllà de les estadístiques, i de les xifres que ens mostren els governs. És una tragèdia, a la qual entitats com Càrites i d’altres han de fer front, i ho fan amb una considerable eficàcia.
La situació actual ens posa de manifest la dura realitat del país i del nostre món. Els valors cívics, solidaris i comunitaris, malgrat el descontrol futbolístic, i l’opció moral per la plena emancipació de la persona, ens obliguen a restar amatents als signes de la pobresa, i mirar d’ajudar tots aquells que pateixen. Aquesta sí que és una bona Lliga.
