El telèfon mòbil forma part de la nostra vida quotidiana, fins al punt que ens arribem a estranyar si algú ens diu que no en té. Per a molts de nosaltres parlar pel mòbil és una comoditat més de les moltes que podem gaudir, i ja no li donem importància. A determinades zones del planeta, com a l’Àfrica, gràcies al mòbil s’han pogut establir àmplies xarxes de comunicació. A la República Democràtica del Congo, per exemple, hi ha uns 3 milions de mòbils i només 20.000 de fixos. A tot Àfrica hi ha 152 milions d’usuaris. A tot el món avui hi ha uns 2.500 milions d’usuaris de telèfons mòbils, dels quals 1.500 es troben en països en vies de desenvolupament. La inversió en mòbils es menys cara i es recupera amb relativa facilitat segons l’ús de les persones amb cobertura d’una antena.
No hi ha un producte a la història de l’electrònica de consum que hagi produït un creixement tan ràpid, i que s’hagi introduït amb tanta facilitat en el mercat. A més les possibilitats de futur sembla que son enormes, des del punt de vista tècnic, tot combinant la telefonia amb fotografies, televisió, missatges multimèdia, internet, etc…El negoci de la telefonia passa necessàriament pel mòbil.
Ens trobem, per tant, davant un gran invent que ens hauria de fer reflexionar sobre el futur que podem construir gràcies al seu desplegament, més enllà de les qüestions tècniques, o estrictament econòmiques o de mercat. El mòbil, com tots els invents humans, pot provocar conseqüències personals i socials, positives i negatives. El cas del mal ús del mòbil n’és un exemple d’aquestes segones: avui sembla que hi ha una addicció al mòbil, i a més no tenim un protocol de bona educació i respecte, en els espais públics. Per exemple, el tren – com el de la línia per anar de Granollers a Barcelona, que agafo tot sovint- sembla una olla de grills, amb autèntiques cridòries, amb unes sintonies musicals variadíssimes a banda de tot tipus de cridòries que no sé si els viatgers hem de suportar, o més ben dit, si entra dins el servei que hem pagat.
Tampoc se’n fa un ús correcte, mesurat, en mols altres espais públics, fins el punt que han de recordar-nos que apaguem el mòbil en cinemes, espectacles o fins i tot cerimònies religioses. Un cas de dependències de trucades i missatges, és el cas dels joves, carn de canó de despeses familiars innecessàries, gràcies a una publicitat sense control i de gran impacte emocional en els joves i persones no formades.
Hi ha una possible addicció i un mal ús del mòbil, com també passa amb els videojocs, els xats, etc. Com que són fenòmens relativament nous, cal que els anem introduint dins la nostra vida, fins i tot dins la nostra cultura, sense dependències sinó des de la llibertat personal. Ara bé, quan la vida social, a més de la familiar o personal, es veu marcada per la dependència del mòbil i altres aparells, és quan cal actuar i posar-hi normes, pautes de comportament, horaris i límits. Estem davant d’un problema que de fet només és parcialment nou, és a dir, el mal ús dels invents produïts per l’home. Ara s’acaba d’aprovar la possibilitat de consultar tauletes, ordinadors, i sobretot l’ús dels telèfons mòbils dins els avions. Preparem-nos per suportar en un espai tant reduït tot tipus de crits i converses pujades de to, en sentit acústic.
A més d’apel·lar al civisme i a la bona educació, cal que es reguli l’ús del mòbil a tot tipus d’espais d’ús públic per tal que generi benestar individual i social, enlloc del malestar. Cal que integrem aquests invents en termes de normalitat d’ús, és a dir amb la llibertat i la responsabilitat pròpies de les persones madures. En un altre cas, ens trobarem amb “molt soroll per no res” o en situacions més pròpies de la selva. Les pressions de les companyies de telefonia no hauríen de ser les úniques. Hauríem d’exigir que als avions no es produeixi una contaminació acústica. Ens va en joc la qualitat de vida, perquè en un altre cas, haurem donat un pas endavant vers el “progrés contra l’home”. I això no ho volem la majoria de ciutadans.
