Contra l’estat d’opinió socialdemòcrata generalitzat, fruit d’un gregarisme social asfixiant creat pel propi sistema, la reforma laboral aprovada pel PP l’any 2012 sí que almenys ha ajudat a reduir la precarietat laboral, fent que la probabilitat de trobar un lloc de treball indefinit augmenti un 51’3% des del 2012 (xifra que augmenta exponencialment entre els joves). I per la mateixa regla de tres, que la probabilitat de topar-se amb un lloc de treball temporal no hagi augmentat, sinó mantingut als mateixos nivells d’abans de la reforma (dades de la Fedea). També ha beneficiat molt lleugerament a les pimes, que algunes han pogut reajustar la seva plantilla i així salvar els mobles d’un tancament segur. A mi no em cauen els anells per a dir aquestes coses perquè no m’importa el que diguin els guardians del políticament correcte, ni els suposats defensors de les causes ‘justes’. Els números són els que són, i és intel•lectualment mesquí i menyspreable amagar dades i fets per continuar mantenint un postureig partidista, que l’única cosa que produeix són debats estèrils i propaganda barata d’un sector ideològic concret.
Dit tot això, i continuant en la línia de desmuntar distintes farses i mites prefixats, val a dir que si aquesta reforma del PP ha aconseguit això, que és un mínim acceptable, també és cert que ha estat del tot insuficient per treure l’estat espanyol de l’encotillamemt regularitzador que impedeix liberalitzar el mercat laboral i, per tant, fer rebaixar l’atur, que en definitiva és la millor política social que es pot fer. El Partit Popular, al contrari una vegada més del que pensa la massa, ha continuat amb la seva política econòmica socialista de pujada d’impostos i de despesa social, un lleial continuador de les polítiques econòmiques de les últimes dècades. Ser el partit que més ha apujat els impostos de la democràcia espanyola i que ha mantingut l’estructura ultra burocratitzada de l’estat avala la seva política intervencionista i de despesa supèrflua. Només una dada que explica el súper-mega-hiper austericidi (terme mal emprat) que segons tota l’esquerra ha aplicat el govern de Rajoy: la despesa pública espanyola ha disminuït un minso 0’8% el 2016 en comparació a la despesa del 2011 que ens va deixar Zapatero. Sí, tal qual, aquesta ha estat la gran aterridora estisorada, estimats.
És evident, doncs que, malgrat totes les protestes i drames generalitzats, l’estat continua engreixat, l’estat continua gastant en una cos assistencialista universal, l’estat és el que s’endeuta per mantenir una estructura demodé i farragosa que acaba sent perjudicial per a l’economia domèstica de les famílies i hipoteca el futur de tots i sobretot dels nostres fills. Espanya està sortint de la crisi gràcies a una timidíssima i insuficient reforma laboral del PP que l’esquerra guai no para de defenestrar, però que bàsicament ha salvat els plats momentàniament gràcies al líquid introduït per Mario Draghi i el BCE, i a la brutal baixada del cru. El PP i Rajoy mai han volgut punxar la bombolla estatal, al contrari, l’han mantinguda tot i les crítiques rebudes per una suposada retallada social.
