Els fills. El del mig
Quan hi ha tres fills, el que ho té sempre més difícil és el del mig, el mitjà. No és el gran i tampoc no és el petit; és el del mig qui rep totes les garrotades i el qui passa més desapercebut. Queda com amagat, gairebé invisible. I naturalment té la necessitat, sovint, de fer-se notar. D’una manera o d’una altra, per a bé o per a mal, però de fer-se notar. Reclama atenció i moltes vegades és una atenció legítima la que reclama. És aquella atenció i aquella tendresa i l’afecte que creu no haver rebut quan n’era el moment. Després anem avançant i el del mig és amb freqüència el qui se’n surt més bé, el qui segueix més fidelment l’empremta dels grans, dels pares, d’aquells que, si no ho han fet per les raons que siguin, haurien tothora volgut que res no li faltés, que cap retret no pogués malmetre les rialles ni els records. És complicat ser el del mig, la del mig. I retornen un dia les imatges, els records, els jocs, les tombarelles, la innocència. Desapareixen els lleus incidents, aquella certa distància, mai prou profunda, però. De la retina, no s’esborren mai les rialles ni a l’oïda llur so, ni aquella mirada tan incondicional. Creixen també els del mig, i parlen, i saben, saben molt, i estimen, i ja fa temps que deixaren de ser aquelles fràgils criatures de la vida. Per part meva, penso que així com els menjars poc païts no ens alimenten, tampoc el temps que hem perdut i perdem no ens envelleix. No som vells encara i hi ha una noia al bell mig que ens espera. Jo havia paït poc. I havia perdut molt el temps.
