“Hasta pronto gàngster, nos vemos en el infierno”. Així és com Gabriel Rufián es va acomiadar de Daniel De Alfonso, ex director de l’oficina antifrau de Catalunya el dia que va haver de comparèixer davant del Congrés dels Diputats l’abril del 2017. Uns mesos enrere uns periodistes valents d’una redacció valenta havien destapat un dels majors escàndols de la història recent de l’Estat espanyol: les presumptes conspiracions del Ministre de l’Interior per a incriminar rivals i dissidents polítics.
Les filtracions d’innumerables converses enregistrades i publicades van posar de relleu l’existència d’un -o qui sap quants- entramats soterrats pagats amb diner públic destinats a servir els interessos polítics del partit en exercici a Moncloa. La denominada “Operació Catalunya”, de la que se n’ha anat coneixent diverses trames i subtrames, és una de les més destacables de l’ús partidista de les estructures de l’Estat. Tot sembla indicar que, de manera més o menys sistemàtica, des de les estructures de poder es van encarregar i crear informes policials apòcrifs falsos i/o esbiaixats per a incriminar, assenyalar públicament, perseguir judicialment, apartar a rivals polítics o a protegir els propis i en definitiva alterar els resultats democràtics.
Tan gros fou l’escàndol que ja hi ha hagut dues comissions d’investigació al Congrés dels Diputats que han conclòs l’existència d’aquestes estructures paral·leles, irregulars i presumptament il·legals en el si del Ministeri de l’Interior destinades a aquests usos tan poc edificants per a un país que diu ser una democràcia consolidada.
Els últims dies s’han anat publicant més detalls de tota aquella ignomínia, s’han conegut les notes manuscrites amb el contingut concret dels encàrrecs i la informació tòxica que, en aquest cas, havia de frenar els partits independentistes per la via d’incriminar-ne -amb raó o sense- els seus líders. L’embolica que fa fort acaba esdevenint una bomba de fum, com diu l’excomissari Villarejo un joc de miralls en el que “res és el que sembla”.
El Totum revolutum que es va posant de relleu genera encara més desconcert i ja no se sap què és i què no és cert. Es podia ser víctima de les clavegueres i a la vegada ser un corrupte? És clar que sí, es podia. Però de ben segur que alguns aprofitaran per passar només per víctima i augmentar el dubte fins a produir l’oblit sobre el que potser sí que va existir.
L’inquietant del cas, però, no és que tot plegat s’hagi sabut per un descuit d’aquests professionals de les clavegueres, ni tan sols per la bona fe d’algun anònim justicier preocupat per la deriva immoral del Ministeri en aquells temps, sinó que tot va rebentar per les pugnes internes i les punyalades entre alts funcionaris que han acabat tenint la necessitat “d’estirar de la manta” per intentar evitar presó o per protegir-se ells mateixos.
Ni Roma paga traïdors ni alguns insignes líders del clavegueram tenen cap intenció de fer presoners, ans al contrari. Fernández Díaz continua com a investigat i es juga 15 anys de presó per la trama Kitchen, una altra martingala amb els mateixos presumptes executors. El cas és que als papers més recents hi surt el peix més gros de tots, el que fou president del Govern, Mariano Rajoy, del que alguns testimonis asseguren que n’estava al corrent de tot en primeríssima persona. Uns “hilillos” de clavegueres que, tot i la jubilació, ara li poden complicar una mica l’existència.
En definitiva, el que veiem aquests dies és un símptoma més d’un sistema profundament corrupte i ja se sap que si hi ha mala maror, peix en abundor. El PSOE aprofitarà per atacar el seu rival per treure’n rèdits polítics -en 6 anys que porten a Moncloa encara no ens han explicat com han depurat unes clavegueres que ja se sabia que existien- i d’altres intentaran que passi bou per bèstia grossa, plantant-se davant l’opinió pública només com a víctimes d’una ignominiosa injustícia -que l’és- i acusant d’alta traïció i de fer el joc a l’enemic a tots els que vulguin conèixer la veritat d’alguns presumptes casos de corrupció.
En definitiva, agafem-nos-ho amb filosofia perquè potser sí que, com deia el de Santa Coloma, si volem que es faci justícia haurem d’esperar veure els gàngsters a l’infern.
