Catalunya deu tenir el rècord Guinness de creació de partits, plataformes, coordinadores, candidatures unitàries, precandidatures i manifestos. El darrer moviment creat just ara que no hi ha previstes eleccions al Parlament –a no ser que els seus impulsors creguin possible que el malestar entre CiU i ERC pels pressupostos ens aboqui a unes eleccions anticipades– és el que encapçalen la monja benedictina i metgessa Teresa Forcades i el professor universitari i president de Justícia i Pau Arcadi Oliveres. El seu programa, presentat en prime time televisiu al programa Singulars de Jaume Barberà, proposa la convocatòria d’un procés constituent i combina la declaració de la independència (tot i que aquesta no forma part dels deu punts del manifest, centrats tots en l’àmbit social) i propostes heretades bé de la tradicioció de l’extrema esquerra, bé del moviment indignat del 15-M, com l’expropiació i nacionalització de la banca. El seu desig de trencament amb propostes dificilment realitzables, la sintonia amb la fatiga i l’angoixa d’una part dels ciutadans i l’explícita diferenciació amb els partits de l’arc parlamentari, inclosa la Cup per cert, els fa molt similars al Moviment Cinc Estrelles del còmic italià Beppe Grillo. Ara bé, els nostres grillini tenen peculiaritats que els antisistema italians no comparteixen del tot.
El manifest en la seva presentació és només signat pels dos activistes, curiosament tots dos membres amb major o menor implicació de l’Església. No de bades, Forcades és religiosa del monestir de Sant Benet, a la falda de Montserrat, i l’entitat que presideix Oliveres, Justícia i Pau, és una associació del fur eclesiàstic finançada en bona mesura per l’Arquebisbat de Barcelona, creada l’any 1968 en la línia del Pontifici Consell per la Justícia i la Pau que havia instituït el papa Pau VI després del Concili Vaticà II. Paradoxalment, a un dels països que es vanta de ser més laic, on la pràctica religiosa cau sense remei i on l’humor anticlerical és de traç més gruixut (De l’herència de la Campana de Gràcia al Papa Ratzinger de Polònia), els promotors d’una candidatura que proposa un “procés constituent a Catalunya que permeti que el poble català decideixi de forma democràtica i pacífica quin model d’estat i de país és el que desitja” i per tant, “un nou model social”, provenen dels sectors més avançats de l’Església Catòlica. Dos representats de l’heterodòxia de l’Església, especialment pel que fa a Forcades, públicament crítica amb la institució i tant revolucionària en el model social com en l’eclesial. No podrien ser pas representants de la vella Catalunya Cristiana de Torres i Bages, en la Catalunya tan amant dels perfils crítics, extravagants i singulars, siguin religiosos, jutges o aristòcrates, per dir tres exemples.
Singulars, alhora, és el programa en el que es va presentar públicament la iniciativa, ja anunciada com a primícia pel mateix director i presentador del programa Jaume Barberà a les xarxes socials. Precisament, la repercussió a les xarxes socials i el fet d’haver nascut al moment d’eclosió de la crisi econòmica (2009) són una de les claus de l’èxit del programa del comunicador de Mollet del Vallès. Aquestes i saber combinar adequadament la salut, l’autoajuda, la filosofia, la crítica al capitalisme –especialment al que el mateix Barberà denomina neocapitalisme–, a la globalització i al sistema financer i el debat independentista a l’hora de seleccionar els seus entrevistats. Si Forcades i Oliveres, dos autèntics animals mediàtics, van presentar la iniciativa al programa de Jaume Barberà no és pas casualitat. Tots dos han estat convidats diverses vegades al programa, en el que han exposat en sengles entrevistes els seus punts de vista que ara han sistematitzat al manifest. És a dir, tot i ser prou coneguts pel públic català –La mare Forcades es va donar a conèixer amb la seva crítica a la gestió farmacèutica de la Grip A, i gràcies a un altre programa de la televisió pública catalana, el Convidat, vam poder endinsar-nos en la seva comunitat monàstica– Singulars els ha servit com a tribuna pública de formació, consolidació i presentació del seu moviment. Si hom repassa el to del programa des dels seus inicis, en origen molt més divers en quan a temes i convidats, veurà com aquest in crescendo només podia conduir a la formació d’una moviment, candidatura o iniciativa de caire polític en sintonia amb el programa.
Per altra banda, Barberà, que es considera a sí mateix un “indignat” i que en pocs anys s’ha convertit ja en una estrella mediàtica, seguit per més de 45.000 twittaires, autor de dos llibres, tertulià fixe en diferents espais, qui sap si es podria convertir en qui encapçalés aquest moviment dels grillini nostrats. Tant els seus arguments a favor de la independència de Catalunya com del canvi social són compartits amb els impulsors del manifest i de ser així, el dramaturg Jordi Casanovas amb “Pàtria” hauria escrit la primera obra profètica de la història del teatre català.
