Amics, amigues
Volia començar retent un petit homenatge a Stephen Hawking, però… Només quatre mots per no deixar-lo en el meu oblit. Mai hi quedarà en el meu oblit, ni en el de ningú que no es preocupi per coses tan properes i llunyanes com és l’univers, aquest espai immens, no sé si infinit o limitat. Hawking deia que no tenia vores, altres astrofísics diuen que sí, però que es van eixamplant. Per Hawking, com per Einstein, Newton, Kepler, Galileu, Copèrnic o altres, sabem bastant o molt sobre l’origen de l’univers, però molt poc sobre el seu futur i encara menys sobre el seu final, malgrat que no deixa d’haver-n’hi teories més o menys rigoroses.
Hawking tenia una intel·ligència privilegiada però, sobretot, talent, curiositat i una capacitat divulgativa excepcional. Tot això malgrat la important malaltia que arrossegava des dels 21 anys. Com a físic, és el millor contemporani, després d’Einstein. I ara no entraré a valorar el perquè. Com a astrofísic, en concret, el millor. No el compararé ni amb Galileu ni amb Newton perquè ni els mitjans tècnics ni l’evolució de les ciències no són comparables. La seva dedicació es va centrar, prioritàriament, en l’estudi sobre l’origen de l’univers i dels forats negres. Sobre ambdues teories ha aportat grans avenços i aclariments.
Recordo que en un dels seus llibres, que ara no tinc a mà, semblava que la seva obsessió era demostrar la inexistència de Déu. I, si no ho dedueix explícitament, tracta de demostrar-ho, simplificant molt, plantejant la possible existència de dos o més universos, creats per un Déu cadascun d’ells. Per tant no hi ha un únic Déu. Afegia que per explicar l’existència d’un o més universos amb la física n’hi ha prou. Des del punt de vista científic tot el seu raonament és interessantíssim i fa pensar. En el punt de vista teològic no m’hi fico perquè encara hi entenc menys. Aquest llibre de referència va ser traduït pel poeta, catedràtic de Física de la Matèria Condensada i creient David Jou. El mateix que troba natural que un cosmòleg s’interrogui per l’existència de Déu. I és que l’estudi paral·lel de la ciència, en tots els seus vessants, amb la teologia o, simplement, amb l’existència de Déu, és un tema apassionant que una persona culta no pot negligir.
I, ara ve el “però” que posava al començament per no allargar-me en el relat d’aquest gran personatge que era Stephen Hawking. Ho penso fer més endavant, al menys ficant-lo en les teories sobre l’origen i evolució de l’univers.
El per què del “però” són els esdeveniments d’avui mateix a Barcelona i que m’han colpit especialment. Fa dies que tinc el cap una mica tèrbol, “però” ho diré d’entrada: la violació per part de les anomenades “forces d’ordre” de l’Estat, aquesta vegada de la Guàrdia Civil, del Palau de la Generalitat de Catalunya, m’ha posat en tensió, l’enuig que he agafat ha estat patològic. Saber que la seu de la Presidència de la nostra màxima institució política ha estat trepitjada amb intenció de venjança per forces d’ocupació estatals i que hi han campat registrant el que els ha semblat (amb detenció inclosa de director general de Difusió) és un afront i una provocació. No és que consideri menor la repetida violació de la seu d’Òmnium Cultural, del qual sóc soci, però el Palau de la Generalitat? Endemés d’una greu provocació, és d’una mesquinesa, maldat i mostra d’odi només pròpies dels imperis que ho arrasaven tot en nom del poder del més fort. Ja no ens podria estranyar que un dia aquesta gentussa, comandada des del poder corrupte de Madrid, entrés al Parlament de Catalunya, seu de la sobirania del poble català, de la seva democràcia. No voldria dir un disbarat, però crec que els Mossos d’Esquadra haurien de reforçar la vigilància d’aquestes dues màximes seus que representen la nostra sobirania. Suposo que sabeu que no soc partidari de la violència, tot al contrari, però sí en soc de la legítima defensa. Ja sé que actualment els Mossos d’Esquadra, la nostra policia, està comandada (il·legalment) pel sinistre ministre de l’Interior, el tal Zoido, però les seus de les nostres institucions hauran de ser protegides per la nostra policia o per nosaltres mateixos, com l’1 d’octubre. Què s’han cregut aquells hereus de la Inquisició, del sagnant colonialisme, de les hordes borbòniques del 1714?
Amb el bastó de caminar, el llaç groc i una insígnia de la República Catalana, abans de les 6 de la tarda ja estava recolzat en una paret de la plaça de Sant Jaume. He vist com s’anava omplint de gent fins a ocupar tota la plaça. Un llaç groc al balcó de l’Ajuntament, encara sort, però aquest no està ocupat pel 155. Com sempre, la protesta-concentració convocada per Òmnium i altres entitats adherides ha mobilitzat la gent enfadada però sempre pacífica. Estelades, exhibició de cartells, dient “Òmnium som tots”, molts més que els més dels 100.000 socis que ha aconseguit gràcies a la persecució de la nostra cultura per part de l’Estat i el 155. Crits de “llibertat presos polítics”, “Puigdemont, el nostre president”, “ni un pas enrere”, cançons patriòtiques i milers de cors bategant alhora. L’independentisme és com l’univers: creix per totes bandes. El nostre Big-Bang ja fa temps que va esclatar i no hi haurà qui l’aturi. Endavant República Catalana!
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
