Una de les conseqüències més interessants del procés independentista que s’està vivint a Catalunya ha estat l’emergència d’un subgènere d’articles de premsa que ben bé podríem titular ‘Guerra d’historiadors en nom del Racionalisme’. Gabriel Tortellà versus Joaquim Alabedra; Borja de Riquer versus Pérez Sarrión; o l’última, d’aquest passat diumenge: Gregorio Morán versus Josep Fontana.
L’origen de les constants disputes el trobem en la reedició de l’argument general segons el qual una de les propietats de tot nacionalisme és la falsificació del passat amb l’objectiu de commoure emocionalment els ciutadans i fer-los sentir part d’una comunitat atemporal que es remuntaria als primers pobladors de la terra. D’això se n’ha dit essencialisme, etnicisme i primordialisme, així com tota una sèrie d’ismes que, per bé que amb significats sensiblement diferents, apel·len a l’idea bàsica que el nacionalisme és un castell de sorra construït sobre mites —l’essència, l’ètnia, la comunitat primordial. I els mites, com se’ns ha repetit una i altra vegada, són relats propis d’una cultura prelògica i irracional, que s’hauria deixat enrere un cop la humanitat, guiada de la mà de la filosofia grega, finalment va decidir-se a fer el pas al «logos».
D’altra banda, ens trobem que des del s. XIX, amb el triomf de la ideologia positivista, la història deixava de ser una batalla de trinxeres entre interessos superposats per investir-se d’un esperit científic que la portava a la recerca de la immaculada Veritat. Per suposat, el camí tortuós que s’havia de seguir per arribar-hi era la racionalitat, una senda trufada de trampes i confusos encreuaments, un dels quals va ser l’idea d’Estat-nació: un engany pervers que va embruixar tothom fins que uns dia vam llevar-nos amb les mans tacades de totalitarisme. Ja s’interpreti com un brot aïllat i irrepetible d’irracionalitat, com si s’hi vol veure el resultat d’una tendència inherent a la nostra cultura, el totalitarisme demanava revisar críticament totes les nostres creences; d’aquí que el nacionalisme caigués de la banda de la mitologia rebutjable i no reciclable.
Una sèrie d’autors claus, d’entre els quals destaca Hobsbawm, van assentar les bases d’una visió construccionista de la nacionalitat: no hi havia cap realitat subjacent —la nació no era un ens essencial i atemporal— sinó que tot resultava ser mera creació cultural i històrica, més o menys arbitrària. Una creació la plausibilitat de la qual depenia, en gran mesura, del falsejament del passat i la connexió emocional que aquesta creava amb els ciutadans.
Entenem, doncs, en quin sentit es recupera l’argument historicista antinacionalista. Davant la celebració ufanosa del tricentenari, capaç d’empatxar a catalanistes i anticatalanistes per igual, alguns historiadors han aprofitat les seves tribunes en premsa per alçar-se contra el que anomenen «adoctrinament nacionalista». La bandera que llueixen és, per suposat, la de la Raó. Es tracta d’uns hoplites encomanats a defensar la veritat històrica dels atacs bàrbars, que retornen una i altra vegada al fet empíric, a destacar l’òbvia volatilitat de la Nació Catalana. Al cap i a la fi, vénen a dir que per més que s’hi esforcin els follets que conspiren amb nocturnitat i traïdora a les masmorres del Born, mai aconseguiran que un català contemporani s’assembli més a un català de la Barcelona resistent als Borbons que a un unionista fet i dret i amb el tupè a l’aire com l’Albert Rivera.
Però anem a pams, ja que en els atacs antinacionalistes a l’historicisme tricentenarista que estem ressenyant podem trobar-hi al menys dos arguments de naturalesa diferent. El primer té per ensenya la Veritat històrica: encegats per la passió, els historiadors deixarien de banda el saber científic per encomanar-se als instints. Per dir-ho a la manera platònica: el cavall concupiscent de la seva ànima s’hauria desbocat a la recerca d’una catalanitat improbable. L’exemple paradigmàtic el podríem trobar, sense anar més lluny, en l’Institut de Nova Història i el seu capità, Jordi Bilbeny, que busquen la catalanitat perduda de Leonardo Da Vinci o Cristóbal Colón.
Malgrat tot, es tracta d’un argument rovellat, ja que en la mateixa concepció construccionista de la història, hi trobem incardinada una esmena a la totalitat de l’idea de Veritat històrica, de realitat última amb la qual dilapidar tota discussió. Així doncs —sense fer un exercici d’hipocresia majúscul— es torna difícil esgrimir el construccionisme contra algunes idees i no contra d’altres: la nació catalana és una construcció, però l’espanyola —ai las!— això mai de la vida. Cal afegir, en contra del que es pensa habitualment, que el construccionisme no significa abocar-se al relativisme interpretatiu, sinó refinar els arguments historiogràfics. Ens trobem de nou al punt de sortida.
Però hi ha un altre argument més interessant: el que critica que es posi la història al servei de les emocions. Es condemna l’ús instrumental de la història per crear una «comunitat imaginada». I quin millor exemple d’això que el repetidíssim eslògan «Ara, la història ens convoca» i totes les celebracions que l’acompanyen. És una utilització burda i pamfletària del passat, una personalització de la història que es troba lluny del rigorisme historiogràfic, abocada a la propagandística. Altre cop l’argument retorna a la dicotomia raó/passió: el nacionalisme dispara mitologies perverses als cors altament inflamables dels catalans. El resultat d’això seria un estat d’irracionalitat col·lectiva, on s’experiencia un vincle afectiu amb el passat que no existeix. És això al que ens referíem quan abans comparàvem un català contemporani amb un català de 1714, comparació que havíem extret d’un argument d’Orwell:
«La idea que ens assemblem als nostres ancestres —que Shakespeare, per exemple, s’assembla més a un anglès modern que a un francès o un alemany moderns— pot ser poc sensata, però a l’existir influeix en la conducta. Els mites en els que un creu tendeixen a fer-se veritat, ja que estableix un tipus o “persona” que l’individu farà el possible per emular».
Però en contra del que alguns volen veure en Orwell, la seva crítica al totalitarisme no implicava un judici igualment dur al nacionalisme. Orwell considera que quan es tracta de patriotisme, un examen crític i racional a l’imaginari històric de les nacions és innecessari. Per suposat que els mites nacionals estan trufats de mentides i mitges veritats, però la pregunta interessant no qüestiona fins a quin punt és racional creure en tals contes, sinó en quina mesura són cívicament funcionals. Si el nacionalisme afavoreix la cohesió social, permet resoldre el problema de la motivació ciutadana en les democràcies liberals i, a sobre, ofereix una bona resposta a l’interrogant de com delimitar les comunitats polítiques, endavant!
I fins i tot podem anar més lluny. David Miller, un dels principals representats d’una tradició anomenada ‘nacionalisme liberal’ —que pretén fer compatible el nacionalisme amb el funcionament de les democràcies liberals constitucionals— argumenta en favor d’una tesi molt controvertida: és racional ser nacionalista fins i tot sabent que el sentiment patriòtic està basat en ficcions. Miller parteix de la distinció entre creences de fons i creences constitutives de les relacions socials. Per entendre-ho posa l’exemple de la família, basada en els llaços familiars: la creença de fons és que entre els familiars es comparteix certa informació genètica. No obstant, si trenta anys després es descobreix que per un error de l’hospital es va introduir un intrús en la genealogia genètica, la creença constitutiva de les relaciones socials —això és, l’amor dels altres envers «l’intrús genètic»— no es veurà modificada. Les persones ens identifiquem genuïnament amb la unitat familiar, i creiem sincerament i racional que l’actitud amorosa dels altres seguirà essent la mateixa encara que científicament —la famosa Veritat Objectiva!— no haguem estat mai familiars.
Així mateix, mantenir creences nacionalistes per la seva funcionalitat cívica no té per què posar-nos en la corda fluixa de l’irracionalisme. L’argument de Miller es retroalimenta amb el d’Orwell. La fraternitat nacional és racional i, a més, beneficiosa: és la millor via per aspirar a majors cotes d’igualtat i justícia social. Per tant, l’argument historicista antinacionalista, en qualsevol de les dues versions en què l’hem presentat, acaba en un carrer sense sortida: l’intent d’enfrontar el cor i el cervell en un exercici de maniqueisme bastant passat de moda els hi acaba explotant a la cara. Així mateix, té poc sentit que els historiadors catalans o catalanistes —no entrarem ara en la discussió— es defensin a si mateixos presentant-se com a garants d’aquesta vetusta racionalitat científica.
Al final del dia, allò que compta és la sensibilitat social que acompanya la lectura histórica: prou de remenar aquesta cua de paó anomenada racionalitat.
