Som d’una generació que conserva en la memòria molts i memorables espais televisius en una època on el ventall de la programació era molt limitat i poc variat.
Instants mítics, trencadors, espontanis i fidels a l’ofici, a la vocació periodística i televisiva.
La Clave, Qué grande es el cine, Mas vale prevenir, 59 Segundos, La Edad de Oro, Saber Vivir… per recordar alguns d’aquells programes, altres que vindrien més tard evolucionant lentament amb les noves tecnologies, altres formats d’informació més àgils i amb diferents tòpics i interessos, però indudablement estàvem assistint a una nova era en el extraordinari món de la comunicació i el do de la paraula, les opinions compartides i les discrepàncies més enceses.
Els fabulistes començaven a sortir de l’anonimat per esdevenir veritables protagonistes amb incisives opinions i teories contrastades, eren tan importants com els presentadors o il.lustres convidats.
Metges, historiadors, escriptors o cineastes, tots ells de renom i ben considerats. Les tertúlies polítiques van esdevenir format d’èxit assegurat amb personalitats de móns diversos on el factor espectacle començava a aparèixer amb força.
El que potser molts no saben és que el terme “tertúlia” s’ atribeix a un nom propi, el de Tertul·lià, un erudit del segle II citat pels clergues del Segle d’Or pels seus relats sobre com a l’antiga Roma els ciutadans es reunien per parlar de temes profans i sagrats.
En el Barroc es va associar a les tertúlies literàries de gent culta. Poc a poc, indrets com casinos, ateneus i liceus van facilitar la creació d’associacions on difondre idees i coneixements, així com noticies de premsa i debat.
La bohèmia literària, política i social amb emblemes com el Cafè Gijón o Els Quatre Gats van ser recer de copa i tertùlia, grans oradors i prosistes , així com intel.lectuals i escriptors.
El tertulià s’admira i pronuncia, conversa amb passió i vehemència, se suposa expert o coneixedor de la matèria, estableix una atmosfera propícia pel bon col.loqui i dissertació.
En la premsa escrita i digital però , amb l’augment de diaris digitals , xarxes socials i canals televisius, les tertúlies polítiques i de societat han afeixugat les graelles televisives amb els fabulistes de tratge i corbata, posat dramàtic o de vegades un suposat progressisme fals i imposat.
La nostra realitat mediàtica és sinònim d’immediatesa, canviant i amb atractius titulars que atrapin la nostra atenció amb brillants i suggerents reclams. La dialèctica també és un art, una envolvent facultat d’emprar el gest i paraula justa per esdevenir exposició.
Vivim pendents de la informació i de la complexitat d’un món frenètic i aclaparador de notícies, necessitem exposicions precises i entenedores.
La profusió de tertúlies és interminable amb la reflexió d’observar un seguit de fabulistes de manera recurrent i repetitiva. Els diàlegs de copa i cafè els hem substituït per platós televisius i telepronters sense pietat on els oradors acostumen a no ser neutrals i entenedors, sino que obeeixen a partidismes i demagògies evidents.
Són clarificadors aquests debats pels ciutadans?
Es seriós que un mateix opinador professional exposi la seva visió sobre metafísica, pandèmies i cultius agrícoles sense titubeig ni dubtes existencials?
Moltes vegades assistim amb perplexitat que aquests fabulistes poden aparèixer en algun reality o esdeveniment social al qual poden fer publicitat en obert o referir-se al medi en el que treballen.
Ben sembla tot plegat una “foguera de vanitats” en encobert on es jugui a voler saber o entendre més que ningú. La vociferant presència dels fabulistes parlant amb una certesa gairebé mesiànica poc té a veure amb opinions contrastades i edificants que ajudin a l’espectador a participar en un diàleg constructiu.
Les tertúlies…format omnipresent als mitjans de comunicació, hores de programació amb personatges que poden opinar gairebé de tot allò que se’ls ofereixi.
Quins són els hereus d’aquells intel.lectuals de col.loqui assossegat i retòrica extraordinària? Els temps canvien amb les societats, les necessitats d’adquirir com més informació millor sense discernir la qualitat dels transmissors.
Contemplar la realitat des de la nostra pròpia perspectiva és sempre aconsellable.
