El 17 de juny de l’any 1972, a Washington DC, van ser detinguts un grup d’homes que registraven i espiaven la seu del partit demòcrata dels Estats Units. Era a les dependències del complex residencial Watergate i fou un dels casos d’espionatge i corrupció polítiques més coneguts de la historia. Va ser tan sonat que va fer caure el totpoderós President dels Estats Units d’aleshores, Richard Nixon (per cert, pare de la reforma monetària que va fer desaparèixer del tot el contravalor o “patró or” per imprimir moneda i que a dia d’avui encara és vigent). El nom “Watergate”, en les seves infinites adaptacions, va acabar esdevenint una icona d’abast mundial per referir-se al clavegueram estatal. El grup d’homes encarregat d’espiar el partit demòcrata va ser anomenat el grup “dels lampistes”. Un equip secret creat al principi del mandat de Nixon per a tapar les fugues d’informació (d’aquí el seu nom) que havien tingut al Pentàgon en relació a la guerra del Vietnam. En efecte, Nixon va reciclar els lampistes per fer algunes malifetes.
Al sud d’Europa portem uns quants anys revolucionant-ho tot amb somriures. Però no estem exempts ni de clavegueres ni de lampistes. Voler fer la revolució somrient i prou és una ingenuïtat i a hores d’ara tots sabem que tenim un Estat molt poderós en contra. Un Estat que no dubta en utilitzar tot el que te al seu abast (i si cal estira i estira fins fer petar les costures de la llei per aconseguir el seu objectiu) invocant la sobirania nacional i la indissoluble unitat de l’article 2 de la sagrada Bíb… constitució. Aquí, de fet, els lampistes van més enllà que els de Nixon i a més no són anònims, el propi exministre de l’interior n’és un (i si aquest el coneixem, imaginem els que no!).
També és cert que durant anys aquest país va viure en una mena d’”omertà” institucional en un pacte de cavallers que permetia que uns i altres entressin a les institucions per saquejar-les a canvi de pau social (qui sap si amb el beneplàcit del designat per Franco, a la vista de tot el que hem anat sabent). Sigui com sigui molts dels lampistes del Regne saben on buscar perquè d’haver-hi, n’hi ha o n’hi havia. Però si alguna cosa saben els lampistes, més que ningú, es que d’on no n’hi ha no en raja i per això quan no hi ha res també s’ho inventen. Sigui com sigui, però, la manera d’acabar amb les clavegueres que ens utilitzen d’excusa la brutícia d’anys passats per negar-nos drets com a Poble és, precisament, canviar el paradigma i fer El pas. Cert és que els lampistes treballaran perquè no el fem, enredaran i faran rajar canonades que no rajen però la manera de neutralitzar-los no és altra que la no mirar enrere i saltar el mur d’una vegada. Aquí no tindrem la sort dels americans, aquí el President, no caurà. Almenys no per això.
