En saben més. Des que tinc ús de memòria han estat i són els millors. A l’hora d’explicar històries i de crear narratives incisives, emocionants i enganxoses continuen sense tenir rival i si surt algú de qui poden arribar a pensar que els pot fer ombra fan mans i mànigues i utilitzen tots els recursos disponibles per endur-se’l. Saben que l’art de comunicar i explicar les històries i el domini de la freqüència de repetició dels relats són una part importantíssima per aconseguir allò que qualsevol organització es proposi: “una bona història no et garanteix l’èxit però sense una bona història aconseguir ser exitós es moltíssim més complicat”.
Sota aquesta premissa els EUA han governat i governen amb mà de ferro la comunicació corporativa, les tendències publicitàries i el món general del màrqueting. Des dels nois amb una visió envejable que deixen els seus estudis per a dedicar-se en cos i ànima a un projecte empresarial nascut al seu garatge, passant per un noi que a la seva època universitària connecta un dit polze aixecat, el safareig i l’estat anímic de les persones amb la comunicació a través de la xarxa als dos amics que creuen que aposten per descentralitzar què es veu i què no a través d’una pantalla obrint un món nou a tot a qui s’hi atreveixi sense haver de passar per càstings ni directors de rodatge. Són històries certes totes elles i el megàfon que se’ls hi dona per ser conegudes i marcar exemple és immens, únic i amb un toc patriòtic que converteix els somnis empresarials en somnis americans.
Històries d’èxit a casa també en tenim un munt, i segurament podrien ser més conegudes i exitoses si comptessin amb un megàfon que les vestís i les expliqués de forma reiterada a la gent que les envolta. Penso amb els germans Rabassa de Santa Coloma de Farners que, a través de les Skybubbles estan revolucionant el món de les experiències en estances de luxe o MyChefftool una eina de gestió per a restaurants ideada per uns joves selvatans que avui té milers de clients subscrits arreu de l’estat, capaços d’aconseguir capital a través de rondes d’inversió molt potents a les que s’hi accedeix amb quelcom més que “una bona idea”, creieu-me. A Catalunya n’hi ha centenars, i penso que el fet que sapiguem més de les històries que passen a 10.000 km de casa que les que passen a la porta del costat no és casualitat, es inversió, és estratègia i és política de comunicació.
A Europa en general som més acadèmics, més teòrics, més de guardar la bugada ràpid i no fer massa soroll no fos cas que algú se’ns ho endugui i a casa, a Catalunya d’aquesta política en fem un estàndard! Un “catenaccio” comunicatiu en tota regla que fa un flac favor a organitzacions petites que funcionen molt bé, que tenen un potencial increïble i que s’han de buscar les garrofes i la promoció com bonament poden mentre veuen com muntem ambaixades arreu, ens discutim per si això ho hauria de fer aquest o aquell i arriben pressupostos molt diluïts, típics de qui molt vol abastar tant que acaba arribant a ben poc. Penseu que som a un país on el mateix Steve Jobs no podria ser mentor d’Acció, l’agència de la Generalitat destinada al recolzament i desenvolupament de la competitivitat de les empreses catalanes, perquè no podria acreditar haver treballat en tres projectes diferents i tenir estudis universitaris.
Te solució, això? Soc pessimista perquè no només parlem d’un canvi a nivell polític, sinó d’un canvi cultural. Els canvis culturals costen, requereixen més temps que una legislatura i responen a una estratègia ben marcada i definida: fa 30 anys era impensable que no et deixessin fumar a un restaurant, avui és impensable fer-ho, ha calgu regulació, inversió i temps. Això sí, tot és començar, plantejar-se una estratègia a mig termini que passi per destinar temps i recursos a difondre iniciatives d’èxit o prometedores, entrevistar a les ments que hi ha al darrera i crear consciència del teixit de la PIME que tenim al territori, preferentment durant “prime time”, en mitjans que paguem entre tots seria un primer pas. Avui és impossible pensar que el cas de les Skybubbles sigui més conegut que el de Netflix, tant de bo d’aquí 30 anys sigui al revés, dependrà essencialment de tots nosaltres.
