Fou el dimecres al vespre. Vaig prendre el telèfon i vaig trucar el Gerard, regidor de l’Ajuntament de Barcelona i President del partit en aquesta demarcació, i la Titón, diputada al Parlament i Presidenta del meu districte de militància. Són dos persones fantàstiques i dos polítics honrats. Després d’explicar-los les meves raons i de manifestar-me ells la seva comprensió i afecte, els hi vaig adreçar el següent correu electrònic:
Benvolguts Titón i Gerard,
No conec el nou Secretari d’Organització i he pensat que havia d’adreçar-me a vosaltres dos per a comunicar-vos la meva voluntat irrevocable de causar baixa com a afiliat d’Unió Democràtica de Catalunya. D’altra banda, em sembla que seria inútil adreçar-me al President del Comitè de Govern donat que no sóc cap militant influent ni destacat: no crec que l’amoïni gaire. A més està molt ocupat en les seves importants tasques polítiques per a mantenir el status quo actual de nostre país a Espanya, i en la purga de sobiranistes i de qualsevol veu discrepant de la seva línea i obediència, també uns dels seus objectius principals.
La decisió presa ha sigut emotivament costosa, però és el final d’un camí que m’ha dut a sentir-me paulatinament al marge de les posicions del partit en la meitat de la seva ànima, la nacional. Constatar la mutació d’un partit català on, presumiblement, tothom vol la plenitud nacional, transformat en un partit en el que els que opinen que la independència, ara mateix, és l‘únic camí per aconseguir-la, són uns pocs simplement tolerats incòmodament -i fins i tot, perseguits i vetats-, ha estat una vivència trista i feixuga. En apropar-se el dia de la consulta popular a Barcelona sobre la independència de Catalunya que han muntat aquests radicals incendiaris enemics de la pau, l’ordre i la prosperitat i que volen l’enfrontament de la societat catalana, he cregut que havia arribat l’hora de baixar-me del tren d’UDC.
No us amagaré que també ha influït en la meva decisió de marxar la manera de gestionar el partit de l’actual President del Comitè de Govern: repartint responsabilitats a qui li sembla, depurant a qui defensa opinions i línies polítiques divergents a les seves, i bastint un nucli de fidels incondicionals que li fan la onada en els Consells Nacionals. Per altra banda, quan diu que continua al peu del canó per responsabilitat personal em deixa sense arguments, i no em veig amb cor de qüestionar-lo.
Tot això és més aviat secundari respecte al tema nacional, però us confesso que he perdut la paciència veient com el President i uns quants s’atrinxeren, i passen els anys, i això no s’acaba: he arribat al convenciment que en Duran i Lleida acabarà els seus dies al seu despatx del carrer Nàpols, sense jubilar-se.
(Arribats a aquest punt és molt possible que els avisats lectors d’El Matí em diguin que aquestes coses passen a tots els partits polítics. Si d’acord, d’acord, però és que la Unió Democràtica era el meu, saben?)
En aquests anys transcendentals el país reclama unitat i transversalitat i crec que sense militar en cap partit polític la meva col·laboració en aquest tasca serà més eficaç. Com li deia a en Ramon Espadaler al juliol quan vaig dimitir com a Conseller Nacional, cadascú decideix què vol ser i com vol viure, i jo he determinat saltar dins una trinxera concreta per a defensar un què i un com que no és actualment el de la Unió Democràtica. És possible que vagi errat en la meva apreciació però, malgrat que les circumstàncies actuals no són les mateixes que als anys 30, estimo que en Vila D’Abadal, en Serrahima, en Romeva, en Carrasco i Formiguera, en Coll i Alentorn i la resta dels primers no es sentirien gens còmodes militant avui a UDC. En qualsevol cas, jo no. Ha estat dur experimentar-ho però, com a català, en diverses ocasions en els darrers anys, he passat vergonya pel fet de pertànyer a Unió Democràtica.
He tingut la sort de conèixer molta gent d’una qualitat humana excepcional, com vosaltres. Han estat uns anys d’aprenentatge enriquidor, però a hores d’ara crec que el meu lloc per a servir el país tal com entenc que se’l ha de servir ara no és la UDC actual. Per tant, no us puc desitjar sort com a partit polític, però si que us desitjo el millor com a persones, i us demano que ho transmeteu a tothom, a l’igual que el meu agraïment. Si algun dia arribem a ser un país sobirà, lliure i normal -la qual cosa és l’única que desitjo-, aleshores, ben probablement, m’arrenglaria amb Unió Democràtica per a defensar unes idees de persona i de comunitat que segueixo compartint amb vosaltres.
Us agrairé que curseu la meva baixa i que assegureu que la meva informació personal ja no figura a la base de dades del partit. Agrairé igualment que em feu acusament de recepció d’aquesta carta i em doneu notícia de la tramitació de la baixa.
Rebeu una abraçada sincera,
Josep Maria Huguet i Julià
Militant de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona
Uns dies després de prendre aquesta determinació llargament pensada la boira del dubte no acaba d’escampar. No hauré defugit covardament la possibilitat d’intentar canviar la situació? Puc afirmar que ja he fet el que he pogut i ja no estic obligat a més?… Quan es prenen decisions tanquem uns camins per obrir d’altres, i existeix el risc d’equivocar-se, però ara esguardo amb il·lusió renovada l’esdevenidor del nostre país.
Era dimecres al vespre. El dimecres 30 de març de 2011. Sé del cert que en el meu fur intern mai no oblidaré aquesta data: Viatge amb Unió Democràtica de Catalunya; final de trajecte.
P. S.- Darrerament n’he pres una altra de decisió: malgrat que estic convençut que el camí vers l’emancipació nacional no ha de ser un referèndum sinó la declaració unilateral de la independència per part d’una majoria de diputats del Parlament, a la propera consulta a Barcelona, el 10A, jo votaré “si”. I espero que tots els barcelonins que em llegeixin no es quedin a casa i s’emportin a participar la família, els amics, els saludats i coneguts: és un gest, només un gest, però d’una significació i una transcendència que només podrem capir amb una certa perspectiva.
(Publicat a El Matí el dia 3 d’abril de 2011)
