Més emprenyador que els antisistema que voldrien carregar-se Israel hi ha els els prosionistes que han mitificat aquest país del Pròxim Orient només per tocar els nassos. Prosionistes que ni tan sols hi han estat mai i els sembla un país fantàstic que tot ho fa bé, perquè és tan guai ser progre com ser antiprogre. Davant dels errors israelians callen “perquè els amics sempre seran amics” i creuen que aquell és un país digne d’admirar en tots els sentits. Israel és un lloc digne d’admirar, però veure’n els defectes tampoc no el fa més feble. Entre els que només hi veuen virtuts i els que només hi veuen defectes Israel està condemnat a no ser mai comprès per ningú, i mentre la hasbarà (terme hebreu utilitzat per referir-se als esforços diplomàtics per millorar la imatge del país al món) hagi d’existir, sempre es posarà més pa que formatge a tot arreu.
Aquesta actitud dels prosionistes incondicionals recorda força a la hipocresia dels jueus de la diàspora que hi deixen anar calers per alleugir la seva mala consciència però no són prou valents per tornar a casa i fer aliyà (immigrar a la Terra Promesa), tot i que pel sol fet de ser jueus ja es veuen amb dret d’opinar sobre tot el que hi passa. Israel ha patit molt, sí. I precisament per això la seva gent a vegades no pot rebre totes aquestes mostres de simpatia sense que els semblin hipòcrites. Perquè una altra cosa no, però si d’alguna cosa van sobrats els israelians és d’honestedat.
Israel és un país amb uns problemes interns terribles i el seu govern és una olla de grills. Els seus ciutadans més crítics culpen dos mites de tots els seus mals perquè, diuen, això els ha fet perdre molt de temps: “Estem envoltat d’enemics” i “Tot el món ens odia”. Segons ells, és sobre això que s’ha construït el país. M’ho explicava una amiga de besavis que van fer aliyà, la qual cosa vol dir que la seva família porta unes quantes dècades a Israel i que, per tant, és conscient de com s’ha fet malbé el somni de tornar a casa. Aquesta amiga em deia que ella no va entendre aquesta història paranoica fins que no va viatjar a Singapur, un país que es va fundar més o menys al mateix temps que Israel i que, éssent també un país d’immigrants, ha sabut exprimir el seu potencial al màxim. Ella, com tants altres israelians, es queixava que Israel no s’hagués comportat com un país normal des del principi, malgrat totes les adversitats. I malgrat, també, de ser el poble escollit.
