Escric aquestes ratlles tenint com a rerefons els anteriors articles sobre “el pas del temps” i després de passar una bona estona al Cementiri de Montjuïc. Ratlles que responen naturalment al meu concepte cristià de la vida i de la mort.
Quan anem al cementiri – qui més qui menys ho viu durant els primers dies de novembre – ens “trobem” cara a cara amb la realitat i conseqüències de la mort. El realisme, la pau i la quietud d’un cementiri – lloc de “dormir”, del repòs definitiu del nostre cos – és un bon camí per contemplar quelcom del nostre futur; no tot !. A la memòria vénen aquells versos de Bécquer: “Cerraron sus ojos que aún tenía abiertos, taparon su cara con un blanco lienzo,…” i la coneguda torna del “Dios mío, qué solos se quedan los muertos”! Bécquer s’hi recrea fins al màxim en aquesta soledat; ell confessa que hi ha coses que no pot explicar, però sap també que no vol deixar oblidats els morts.
Ramon Folch i Camarasa, arran dels “traspassats” de la família, escrivia fa anys: “Els morts com a morts no m’interessen i més aviat m’avorreixen. Però els de casa sí que m’interessen, i no estic disposat a fer cap esforç perquè tornin a morir, en mi, en el meu record”. Afegeix: “Cadascú els tenia a dintre, els nostres morts, i si en parlàvem amb tristesa era per l’enyorament de no veure’ls de tant de temps, com es parla dels qui són lluny i no poden tornar encara. Als morts se’ls deien misses i se’ls resaven parenostres que eren per a nosaltres l’únic codi xifrat que ens permetia d’establir-hi contacte; i un contacte eficaç. ‘Ja m’ho penso que m’hi deixaran entrar (deia l’avi) però vosaltres feu-m’hi de bo. Un cop de mà, d’aquí estant, per tal d’empènyer la porta’ … perquè en això sí que hi crèiem…per a nosaltres Déu i les seves coses eren absolutament naturals, ni més ni menys que l’home i el seu petit món (Déu, el Noi i la seva Mare – com de casa – no eren lluny d’allà, de nosaltres, eren com de la família)”.
Amb aquesta seguretat d’esperançada joia hem de tractar el “nostres morts”. Altres ho faran potser d’una altra manera. Un escriptor deia que tots “som pols per al cementiri” o bé, com cantava un cantautor de la “Nova cançó”: “Quan els meus ulls es tanquin per mai més mirar, que tot jo esdevingui pols de la terra que tant vaig estimar”. Som pols, efectivament; som el no-res, però també “seré…polvo enamorado”, com escrigué Quevedo. Verdaguer ens ofereix aquests versets: “El néixer és un plor,/ la vida és un pas./ Recorda’t que ets pols/ i en pols et tornaràs!”. I el mateix mossèn Cinto escrivia esperançat: “Sortint de la vostra ermita/ un do us demanaré:/ torneu-me la visita/ l’instant que em moriré./ Estrella que al cel guia,/ guiau-m’hi Vós, si us plau !/ Adéu-siau, Maria./ Maria, adéu-siau !”
Tot ha de ser esperança. D’on la traiem? Doncs, de la fe en Crist, que és Camí, Vida i Resurrecció. És la manera segura de mantenir-se en l’optimisme. Per això pensadors cristians com Gabriel Marcel i Fiodor Dostoiewski escrivien quasi el mateix quan deien: “Tu no moriràs mai perquè t’estimo de debò, t’estimo massa”. Exactament escrivia Marcel: “Aimer un être, c’est lui dire: ‘Toi, tu ne mourras pas”….“Estimar un altre és dir-li, assegurant-ho, que tu, est estimat meu i perquè encara t’estimo, tu no moriràs pas”. I Dostoiewski li fa dir a un personatge de la novel·la “Els endimoniats”: “la meva immortalitat és indispensable, encara que fos només perquè Déu no voldrà cometre una injustícia, apagant del tot el foc d’amor que Ell ja va encendre en el meu cor. L’amor és superior a l’existència; l’amor és la corona de la vida…Si hi ha Déu, un Déu que és Amor, jo sóc immortal.”…El mateix ens havia assegurat Crist: “Qui m’estima té vida eterna”. Això és definitiu! Així és, i mirant la mort un pot ser feliç dins del dolor i tenir accés a la veritable i definitiva joia. De fet, la mort i els dolors que l’acompanyen són un enigma, però són alhora un bell i feliç misteri. El poeta Joan Margarit aprofundia en la vertadera felicitat del que viu el dolor i la mort com un “camí de vida”.
Són aquests uns temes eterns que s’han d’interpretar i “reintepretar” constantment. Per això tenim la filosofia, la teologia, la poesia, la literatura…Són els grans esdeveniments que ens afecten a tots, joves i vells, homes i dones, sans i malalts, pobres i rics. No es tracta de posar calaveres damunt la pròpia taula o de ser uns masoquistes, però tampoc no hem de disfressar ni la vida ni la mort, ni l’angoixa i la por que ens poden acompanyar. Tot ho hem de saber potenciar i elevar. A Montjuïc, a la tomba d’en Verdaguer, s’assaboreixen aquelles paraules que hi són escrites: “Vull amar-vos, vull cantar-vos cada dia un himne sant i a la glòria quan me mori els serafins m’hi ajudaran”.
Penso que els llocs on reposen “els nostres morts” no poden ser-nos estranys mentre ells ens siguin presents en el nostre pensament. Quan som davant de les restes mortals dels pares, germans, parents, amics, companys i coneguts…hi ha com una intercomunicació més enllà de la mort – i en contra d’ella, com afirmava Georges Bernanos – per dir-ho d’una bella manera. Carles Cardó havia escrit: “L’Església estén la seva mà enllà de la mort i de la tomba. Tan fills seus són els qui triomfen al Cel, com els qui penen al purgatori, com els qui lluiten- lluitem – a la terra”. Mentre els vius recordem els nostres difunts, significarà això que no els hi hem dit l’adéu definitiu perquè són els nostres companys; sabem que viuen una altra Vida, i també són dins nostre; els estimem per tot el que foren…, són a prop com a interlocutors a causa del sobrenatural fet que encara ens ajuden. Com escrivia Sant Jeroni, quan els recordem, “no ens planyem d’haver-los perdut; ens alegrem d’haver-los hagut!”. Contents, doncs, d’haver-los conegut, tractat, escoltat i estimat. Ara, ells continuen vivint, transformats per una plenitud inefable en la màxima i millor manera de viure.
Tot això ho considero i ho dic, no a causa d’un exagerat culte mortuori, sinó perquè recordo sovint tots aquells que he estimat i amb qui he conviscut llargs períodes de la meva vida. Crec que pregar per ells, i “resar-los” – a ells – és una ajuda inestimable també per a mi i és un deure d’amor i de justícia per a ells. És una mostra de fe i d’afecte. Espero que molts també facin el mateix per mi a l’hora de la meva mort. Visito els “meus difunts” perquè sé que estan vius. “El Senyor és Déu de vius i no de morts, perquè per Ell tots viuen” en la beatitud total d’una nova i indescriptible existència, en companyia de l’innombrable conjunt de justos de tots els temps; tots ells – així ho crec fermament – foren acollits misericordiosament en el si diví. Això és només una minsa part de la comunió dels sants, la qual s’uneix a la gran comunió amb tots aquells desconeguts que van fer el bé, estimant Déu per damunt de tot i el proïsme, oblidant-se d’ells mateixos durant milers d’anys.
Demanem a “l’Àngel de la Mort” – bonica expressió deguda al poeta Màrius Torres – que no ens abandoni a cap de nosaltres a l’hora de l’agonia, i que al llindar del traspàs definitiu ens acompanyi bondadosament per tal de fer l’últim tram del recorregut vital amb tota serenor per tal de compartir la plenitud que ens espera. I ho fem amb paraules seves, escrites l’any 1936, començada ja la Guerra Civil. Diuen així: “Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara./ Ara no temo gens el teu bes glacial,/ i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara de més enllà del gual./ Dels sofriments passats tinc l’ànima madura per ben morir./ Tot allò que he estimat únicament perdura/ en el meu cor, com una despulla de l’ahir,/ freda de tan pura./ Del llim d’aquesta terra amarada de plors/ el meu anhel es desarrela./ Morir deu ser bell, com lliscar sense esforç/ en una nau sense timó, ni rems, ni vela/ ni llast de records./ I tot el meu futur està sembrat de sal !/ Tinc peresa de viure demà encara…/ Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,/ el dolor que m’espera em fa mal…/ I gairebé donaria, per morir ara,/ – morir per sempre – una ànima immortal”.
