Ja deveu saber que la Carme Junyent (Masquefa, 1955) ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi ara fa uns dies. Aquesta lingüista de la Universitat de Barcelona, especialitzada en llengües africanes, fa anys que treballa des del Grup d’Estudi de les Llengües Amenaçades (GELA) en l’estudi de la diversitat lingüística, l’antropologia lingüística i les migracions, i sempre que pot ens explica com n’és de complexa la situació a Catalunya; un país amb dues llengües oficials ─deixem-ho aquí, com si no hi hagués política─, en què conviuen gairebé 300 llengües més! Si la incorporació d’aquestes persones d’arreu del món, migrants per diferents motius, al seu nou país es fes a partir del català, la situació de la llengua seria tota una altra. Us sona això dels nous catalans?
El canvi demogràfic de la nostra societat és evident. El personatge més exòtic de la meva classe d’EGB era un nen de Madrid, monolingüe militant. Quaranta anys després, l’element més exòtic de la classe d’ESO de la meva filla a l’institut era ella mateixa; en un mar de nanos de famílies filipines, paquistaneses, xineses i de famílies castellanoparlants ella era “la catalana”. Anys setanta, allau de migració de l’Estat espanyol, no ens hem mogut de lloc?
La Lídia Heredia va convidar la Carme Junyent a un altre Els Matins a la CCMA; si veieu l’entrevista descobrireu el caràcter sobri, honest i lúcid d’aquesta divulgadora incansable. Per a Junyent el català és ja una llengua amenaçada ─ha costat que algú ho digués en veu alta! Anem perdent simultàniament usos i estructures, i tot i que no es va voler mullar sobre qualitat lingüística ─tema que afecta directament la dermis i l’estómac de qui us escriu─, sí que va dir una cosa que cau pel seu pròpia pes: el problema de la reculada del català recau en els mateixos parlants, en la seva indiferència i la seva absoluta incapacitat per parlar en català a algú que faci cara de no ser d’aquí, cosa que ara, sabent que una de cada tres persones censades a Catalunya no hi ha nascut només es pot qualificar de suïcidi. Ras i curt: com més parlem en català, més usos i més parlants; com més individus mantinguem la llengua i més suport rebem de les institucions més capacitat tindrà el català d’atraure nous parlants.
La llengua pròpia és un espai de llibertat, no la cedim tan fàcilment. El nostre món va en contra de la diversitat i el pensament crític. Si en castellà o en anglès ens entenem tots, per què respectar i potenciar altres maners de dir i de ser? Per què parlar en català a la nostra veïna rifenya que ja és més d’aquí que d’allà, que porta els nens a l’escola pública del barri i que compra a les mateixes parades que tu?
