Els núvols és la tercera novel·la de l’escriptora montblanquina Carme Martí. Publicada per l’Editorial Amsterdam com també ho foren les altres novel·les de l’autora Un cel de plom, i El camí de les aigües. En aquesta ocasió ens fa viure l’experiència de ser mare d’un infant amb una cardiopatia congènita, des del seu naixement fins al trasplantament de cor als 16 anys.
El llibre s’inicia amb el retorn del Marc a casa, l’adolescent amb un cor acabat de trasplantar, i ens situa dins dels pensament de la Cristina, la mare, que porta 16 anys sobrevivint a la por, al patiment i a l’esperança. La meravellosa prosa de la Carme Martí atrapa des de la primera pàgina, i ens fa anar amunt i avall d’aquests 16 anys de travessia dolorosa, no només a través de la mare sinó que també a través d’anotacions del diari que el Marc escriu des de que el posen a la llista d’espera per rebre un cor nou.
L’autora a través d’aquesta tragèdia tracta molts temes diferents, dels que m’agradaria destacar la relació entre la mare i el fill, un cordó umbilical que enlloc d’assecar-se i caure es va engruixint i creixent durant 16 anys. Les dificultats de les famílies que tenen infants amb malalties greus i que han de passar bona part de les seves vides en cambres d’hospitals pediàtrics, en UCIs i sales d’espera, al ritme propi que hi ha dins de les institucions sanitàries. Les dificultats afegides de les persones que pateixen alguna malaltia i que viuen lluny de la ciutat on hi ha els grans hospitals. El compaginar la cura del fill malalt, procurant que tingui una vida normalitzada al màxim, amb els altres aspectes vitals, la feina, la parella, l’altra filla, la resta de la família, les amistats…
La Cristina, la mare soferta, lliurada totalment a la salut del seu fill, s’aguanta d’un fil que li permet fer front a tot, un fil a vegades pràctic, a vegades poètic, a vegades silenciós. Un fil que es subjecta de molts fils que van teixint la xarxa que composa el seu entorn casolà i l’entorn hospitalari. És aquest fil el que permetrà després subjectar a altres mares i pares en situacions similars. I és que aquí també on hi ha un dels grans missatges de la novel·la, malgrat totes les dificultats la Cristina no perd mai la confiança ni l’esperança, i aquesta força és la que li permet avançar i superar totes les dificultats. Alhora és l’ímpetu amb el que continua teixint la xarxa per eixamplar aquesta confiança, la consciència de formar part d’una comunitat, l’ajuda mútua: quan cal reps, quan cal dones.
La Carme Martí, té un escriure excel·lent, el ritme, el vocabulari, el to, que fa que la lectura flueixi amb molta naturalitat, que t’embolcalli lentament i emocionalment, sense manipulacions ni cops d’efecte. Aconsegueix explicar el patiment sense fer-te patir, fins que arriba un punt que has de parar de llegir per plorar llàgrimes pròpies perquè t’ha traslladat a cert moment viscut. Té aquesta capacitat d’entrellaçar les vides que explica, amb les vivències dels lectors, perquè pràcticament tothom hi podrà trobar llocs comuns, físics o emocionals. A més a més, es fa evident la minuciosa i enorme tasca d’investigació mèdica, assistencial i personal que ha fet per aconseguir dotar la novel·la de profunditat, coneixement i saviesa.
La novel·la a més inclou un homenatge al llibre. El llibre com a instrument, com a eina, que acompanya durant la vida, en moments difícils i en moment de joia, que no té edat, i que et permet sortir de la pròpia realitat i aprendre’n d’altres, com en aquest cas.
Si no heu llegit, encara, a la Carme Martí, us la recomano molt tant per la seva prosa profunda com per la seva construcció de personatges femenins, basats o no amb la realitat, personatges plens de força, de llum, de contradiccions i, sobretot, de donar-se a les altres persones. Protagonistes tan properes i tan admirables com ella mateixa. Si ja la coneixeu, us recomano Els núvols on, a parer meu, torna a demostrar que és una de les grans escriptores que tenim en la nostra llengua.
“A la motxilla hi duc les claus, aigua, una poma, xocolata, mocadors de paper, crema de mans, el moneder, un moneder exclusiu per a la xavalla que em recullen, un llibre, el llapis, la llibreta, el boli i el mòbil, que també em fa de rellotge. A l’hospital tinc una inimaginable quantitat de temps i una taquilla abonyegada.
He descobert la fórmula: domesticar el temps i no pensar massa. Descobrir la fórmula no implica tenir la clau per aplicar-la cada minut de cada dia, però m’hi esmerço. Fa quatre setmanes que soc mare.”
