El proper 15 de juny es constituiran tots els consistoris del país, seran molts els regidors i regidores electes que es convertiran en representants de ple dret dels nostres pobles, viles i ciutats. I vet aquí, que molt d’ells hauran d’escollir quin serà l’alcalde o alcaldessa de la població.
De ben segur, i us ho asseguro, que en totes les nostres viles aquests dies hi ha multitud de reunions entre les diverses forces polítiques per configurar les possibles aliances i configurar d’aquest manera els acords de governs locals. Sens dubte que la constitució d’aquests ajuntaments després del 26-M i del 28-A deixarà un mapa local molt diferent del que encara està en funcions.
A Catalunya, independentisme i municipalisme van més units que mai. I a tot allò que s’ha dit durant aquesta campanya, que cal municipis republicans, la població catalana li ha donat veu i vot. No podem desoir aquest missatge. Necessitem un país republicà, perquè serà el garant de les nostres llibertats polítiques, civils i socials.
El món independentista i republicà ho té clar: ha de ser fort, encara més fort. En aquells pobles i ciutats on ja hi havia pactes republicans, on el republicanisme ja governava, ara seran més forts, perquè segur que tenen més força. I en aquells pobles on, fins ara, no hi havia govern independentista, ara més que mai, si és possible fer el canvi, l’hem de poder fer. Perquè el que queda a l’altra banda de l’independentisme és la intransigència, intentar aconseguir el poder a costa de qualsevol cosa, i sobretot, el menyspreu constant de les forces escollides democràticament a les urnes. A l’altra banda hi trobem molt sovint un PSC que s’ha autolegitimat com a partit hegemònic del constitucionalisme ranci, al costat del PP i de Cs. Un PSC que segueix les ordres d’Estat i que, contra natura, prefereix un pacte beneït per Valls a Barcelona, per exemple, que deixar que sigui l’alcalde aquell qui, sent d’esquerres, ha guanyat legítimament les eleccions a la principal ciutat del país.
I és que aquestes eleccions municipals s’han convertit en una qüestió d’Estat, en les quals ensumem operacions maquiavèl·liques des de Madrid per evitar, sigui com sigui, que la veu de les urnes puguin ocupar i governar les institucions. Aquesta és la veritable operació de diàleg que ens ofereix el president Sánchez? Aquesta és la vertadera acció per solucionar el problema amb Catalunya? Suspendre els diputats i senador és l’obertura al diàleg, o més aviat és l’agreujant de la política de blocs, on se situa el PSOE ara?
Aquests dies estem sentint, de forma intencionada, que a Barcelona no ha guanyat l’independentisme, sinó el progressisme. S’ha de respondre a aquesta gent, a aquesta caverna mediàtica, de forma clara, que a Barcelona hi ha guanyat l’independentisme progressista, aquesta és la gran veritat que s’ha de dir. ERC ha estat la guanyadora d’aquests comicis, i això ha passat perquè els barcelonins han volgut triar un alcalde progressista i independentista, aquesta és la gran veritat. La resta de coses que es diuen prova de maquillar uns resultats per intentar impedir que la veu dels barcelonins s’imposi.
Però als republicans no ens fan por les urnes, i sempre que hem sortit les hem guanyat: les vam guanyar l’1-O, les vam guanyar el 21-D, les vam guanyar el 28-A, les vam guanyar el 26-M, i les tornarem a guanyar quan les tornem a posar.
Falten poc dies per tenir escollits els nostres alcaldes i alcaldesses, jo tinc clar quin ha de ser el meu. Ara més que mai, republicanisme i municipalisme. Ara més que mai s’ha d’imposar la veu de les urnes a les nostres institucions.
