El Sr. Ministre Montoro en les seves intervencions en contra de les esmenes a la totalitat dels Pressupostos, no ha pogut estalviar-se els retrets a la pretesa segregació de Catalunya. Ho ha fet com de passada, però la poca cosa que ha dit és d’una càrrega de profunditat que palesa l’allunyament conceptual entre l’Espanya tal com nosaltres la veiem i la que ells estan proclamant.
El tema no és banal. Els catalans tendim a parlar sobre realitats i això ens mena a pensar manta vegada que els altres també ho fan. I que en tot cas, ells o nosaltres, si no l’encertem és perquè un o altre, s’ ha equivocat. I això no va d’aquesta manera.
A Madrid, i en general a les espanyes, la llei és “lo que manda el Rey”, al marge o no de la realitat. Les coses van de dalt a baix, directes i en vertical. Per això mentre nosaltres ens entretenim a explicar-nos, ells ni escolten. Mentre nosaltres ens perdem en els detalls, ells van pel broc gros. Per nosaltres existeix la lògica de la realitat. Per ells, només la lògica de la conveniència als seus interessos, del caire que siguin. La coincidència o no amb la realitat els té indiferents. Recordeu amb quin èmfasi va afirmar el Ministre quan va negar que en cas de segregació Catalunya hi sortiria guanyant. “Nada màs lejos de la realidad”.
Si doncs per nosaltres la realitat és òbvia, com pot negar-la? Què pensen fer si plantegem la segregació?
Per tant és fonamental que nosaltres parem esment a allò que ens diuen i escriuen. El Ministre Montoro ha negat l’espoli fiscal, perquè per ell Catalunya és només una unitat administrativa, per cert, prescindible. En qualsevol reorganització de caire polític pot desaparèixer.
A mi m’agradaria saber que Catalunya i les seves institucions tenen un Pla “B” per quan calgui tensar la corda.
M’agradaria, però, saber que el nostre Govern té coneixement de quins són els Plans “B” de l’Estat, per quan això passi. I fixeu-vos que dic “de l’Estat”.
Fa molts anys, en ple franquisme, hi havia “infiltrats” al servei de la causa i podíem saber els acords presos en cenacles dels feixistes. Per tant, en alguns casos, podíem saber què havia decidit el Governador o què havien aprovat els dirigents de falange. A mi em va arribar aquesta informació en un cas concret, i mai no vaig saber ni el qui ni el com.
Des de la transició, ens hem cregut que som una democràcia i tots tan amics!
Amb la sentència de l’Estatut i tot el que ens està caient, i les tempestes que s’estan congriant, hauríem de ser capaços d’ entendre que cal estar presents als llocs on aquestes decisions s’estan prenent, sabent i tenint plena consciència que pot esdevenir una realitat més real que la que nosaltres ens entretenim a observar, comentar i defensar.
Nosaltres destinem totes les energies a defensar allò que som. Ells les gasten en allò que no volen deixar de ser. Qui ha dit que Franco ha mort?
