El mite de la “societat civil”
Una de les característiques de la nostra civilització és la seva complexitat. I una de les conseqüències d’aquesta complexitat és que les línies de separació entre institucions i grups socials esdevenen fluctuants i flexibles. Les interaccions són el nostre pa de cada dia i no es pot tocar ni una peça del “puzzle” social sense que el conjunt se’n ressenti.
Aquest fet es produeix sobretot en les relacions entre les institucions polítiques i l’administració pública, d’una banda, i les que fins ara s’havien anomenat entitats privades, de l’altra. La intervenció pública en aquestes darreres adquireix cada dia major importància i esdevé, per necessitat, cada cop més absorbent, en moltíssims camps que abans quedaven quasi per complet al marge de qualsevol intervenció pública: des de l’etiquetatge de les mercaderies fins, per exemple, al camp dels transports i les comunicacions: des de les tarifes al soroll, tot ha de ser objecte de regulació pública, i per tant, en darrer terme, política. L’anomenada societat civil és cada vegada més política i la societat política cada vegada és més civil. I potser ja ha d’ésser així. En darrer terme, societat política i societat civil tenen originàriament el mateix significat. Tot depèn de si ens agrada més el grec o el llatí.
Aquesta complexitat, aquest trobar-nos constantment amb “allò públic” en totes les nostres activitats, és un dels orígens, probablement, (sense menystenir alguns altres fets que no m’aturaré pas a analitzar de moment), del que anomeno el mite de la “societat civil”.
Ens podem preguntar que entén la gent, la major part de la gent, quan parla de “societat civil”. Jo em penso que es refereix a quelcom radicalment diferent de la “societat política”, en una dicotomia maniquea simplista. Potser si bussegéssim fins al fons d’algunes subconsciències trobaríem més a menys el següent, traçant les línies amb traç gruixut i si voleu, una mica caricaturesc.
“Jo, que sóc molt bona persona, em reuneixo amb uns altres que també són molt bones persones perquè pensen aproximadament igual que jo, almenys en les coses fonamentals: com són de dolents els dolents, en la necessitat de ser modern i llegir els “signes del temps”, en com anirien de bé les coses si ens fessin cas… i formem un grup, amb alguna finalitat solidària i participativa. Per exemple, l’erradicació de la fam al món, la protecció de la natura o el mutliculturalisme. Hi ha altres grups amb finalitats semblants. Però resulta que tots plegats ens trobem amb l’oposició del “sistema””
Hom no acaba de saber mai ben bé què és això del “sistema” però intueix que es tracta de l’administració pública i en darrer terme de la política. Però, tractant-se d’una tan bona gent tolerant, dialogant i amant de la diversitat, sembla que no hi ha dubte que aquesta “societat civil”, si no fos pertorbada pel “sistema”, faria realitat allò de “un altre món és possible”. O no?
El mite de la societat civil suposa la possibilitat de l’anarquisme. No dono en absolut cap connotació pejorativa a la paraula anarquisme. Anarquisme vol dir simplement absència de govern. I l’experiència de molts milers d’anys desmenteix aquesta possibilitat. Suposa, evidentment, la inexistència del que el cristianisme ha considerat com a “pecat”, i que tots els altres sistemes coherents de pensament han reconegut amb un nom o altre. És a dir, nega el conjunt de dificultats internes a cada un dels éssers humans que dificulten la consecució d’una ciutat harmoniosa. El mite de la “societat civil” suposa, aleshores, i ningú no ens diu ben bé per què ni com, que simplement algú o alguna cosa, que acostuma a rebre el nom de “sistema”, és obstacle a aquesta harmonització, a aquest altre món possible.
Marx, almenys, que no era precisament cap ruc, va trencar-se les banyes cercant l’origen d’aquesta dificultat, i va trobar un substitut del pecat original: l’apropiació primitiva. Hom no sap ben bé què i com va funcionar aquesta apropiació primitiva i pot preguntar-se si amb aquesta expressió no diem simplement el mateix que ja va dir Sant Agustí. De fet, en bona teologia el pecat original no és més que l’intent d’apropiació primitiva de la divinitat per part d’Adam. I el pecat, en general, em penso que ha estat sempre i segueix essent simplement això.
Bé, sigui com sigui i el que sigui, hi ha una dificultat per a aconseguir la ciutat harmoniosa. Però podem anar encara més enllà i preguntar-nos: de quina ciutat es tracta? De la ciutat dels ases o dels porcs de què parlava Plató? De la ciutat de les abelles de què parla Aristòtil? O d’una ciutat sempre perfectible, la ciutat de l’excel·lència, una ciutat “imatge i començament de la ciutat de Déu”? Molt em temo que la mitologia de la societat civil, que potser no és més que una ressurgència de la mitologia del bon salvatge, si pogués, que no pot, conduir-nos a alguna banda, seria al conformisme de les ciutats dels porcs, dels ases o de les abelles. Francament, no m’interessen els altres mons possibles, i menys encara si no em diuen com han de ser aquests mons: m’interessa el món tal com és i m’interessa precisament perquè no és perfecte (perfecte vol dir acabat i el que vull és precisament no acabar sinó continuar); m’interessa perquè és perfectible i millorable.
I atesa la real dificultat de tot millorament, rebi el nom que rebi aquesta dificultat, em sembla molt clar que només és important el camí de la renúncia, del pacte, del compromís, de l’obediència, una obediència que pot resultar abstracta a més de molesta, del servei… és a dir, el camí de la política, que és o hauria de ser l’art i la tècnica d’intentar harmonitzar diferències que poden semblar irreconciliables i potser ho són: el “sistema” no és l’enemic a abatre sinó la realitat política a millorar; i l’anomenada societat civil, si no desemboca a la política no té cap interès i es converteix, en la seva inanitat, en una nosa per a qualsevol millorament real.
