Voldria aportar una sèrie d’idees senzilles per a recordar què fan els polítics. Els polítics són les persones que es dediquen a la política. Dit això també s’ha de dir que tots som –per activa o per passiva- “polítics”, en la mesura que ens interessa o ens afecta el que passa al nostre voltant. De forma activa, opinem i volem influir-hi. Passivament, allò que decideixen els polítics, millor dit les institucions en les quals treballen, és d’obligat compliment, no són recomanacions sinó manifestacions del poder.
Hi ha gent que diu que es “apolítica”, o que “passen” de la política. Definir-se “apolític” pot tenir connotacions molt diverses. Uns consideren que és millor no mullar-se en una activitat en la que no creuen, però que existeix amb independència d’ells. Per altres, és una forma de dir que no tenen lligams amb cap partit polític, però no renuncien a fer la seva des d’associacions, ONGs, fundacions, centres culturals o cívics. Quan algú empra l’expressió “apolític” s’ha de saber en quin sentit ho diu.
També hi ha gent que es defineix com independent. De vegades es diu que una persona és independent quan no milita en cap partit. Però crec que s’ha de matisar què s’entén per ésser independent. A mi m’agrada ésser independent en el sentit de tenir un criteri propi sobre les coses, de no rebre pressions inoportunes, ésser valorat per les meves opinions. Sembla que el fet de militar en un partit polític fa a les persones mers instruments del col·lectiu, i pot ser veritat però no sempre es així. Crec que una cosa és la disciplina de vot en un òrgan públic o els acords d’una entitat i una altra molt diferent el fet de pensar per un mateix. Per a mi, sempre està la persona i la seva llibertat d’expressió i de criteri per damunt dels partits, sindicats, associacions. Si no hi estic d’acord amb una línia de pensament o d’actuació del col·lectiu del que formo part, res em fa dubtar d’abandonar-lo.
La gent veu que els polítics són moltes vegades sectaris, i la política és converteix en una activitat d’uns contra els altres. Hi ha uns dirigents que marquen les pautes i desprès els militants obeeixen els seus dictats. Això està bé dins d’un ordre, perquè sinó no hi hauria organització possible, però de vegades es porta a extrems que no em semblen bons per a la salut de la vida pública d’un país.
Els polítics no sempre són coneguts. I uns són més coneguts que d’altres. Els dirigents o els que ocupen càrrecs a les institucions “surten més a la foto”. Però també s’ha de saber que hi ha molts polítics, que no surten a la foto, que son més de segona fila i que fan una tasca rellevant. De totes formes, la nostra societat és molt mediàtica i per a qualsevol polític és important tenir ressò en els mitjans de comunicació. Així poden explicar els programes o les opinions que tenen. L’actuació en els mitjans de comunicació és important perquè en la democràcia es parteix de la idea que els ciutadans tenen el dret d’estar informats d’allò que fan els polítics, amb l’objectiu de crear una opinió pública lliure. Alguns distingeixen entre l’opinió pública i l’opinió publicada, ja que una cosa és el que es publica i un altra l’opinió que tenen els ciutadans sobre allò publicat. En el fons es pensa que la societat està formada per persones racionals, que tenen criteri i que se’l formen en base als mitjans de comunicació d’una manera molt significativa.
A mi em sembla que els polítics surten massa en els mitjans de comunicació. No sempre tenen coses a dir i llavors cauen en el parany de fer declaracions, rodes de premsa, entrevistes, tot anant a remolc dels interessos del mitjans de comunicació, els quals poden ser vendre diaris, o ésser líders d’audiència, perquè no hem d’oblidar que són un negoci, però també donen suport a determinades opcions polítiques. Els mitjans de comunicació actuen com a grups de pressió. La independència seria el més desitjable, però no sempre s’aconsegueix. Tots sabem, per exemple, les orientacions dels grans diaris.
Potser després del franquisme la gent esperava més dels polítics, o potser sempre que hi ha hagut llibertat d’expressió i democràcia els polítics han estat objecte de crítiques. Això és normal. Hi ha gent que està pendent del que fan els polítics i aleshores comparteixen o no les seves actuacions i d’altres que són més “passotes” i fan una desqualificació general. En aquest últim supòsit el que és preocupant és la separació que hi ha entre la ciutadania i els polítics. Tanmateix, determinades actuacions corruptes no han afavorit la imatge dels polítics en general.
Crec que uns dels problemes de la política és entendre-la com una professió de la qual s’ha de viure quant més temps millor. Aleshores pot passar que el polític estigui més pendent de conservar el càrrec i el sou que no pas dels interessos generals. També pot succeir que el polític visqui immers en un conjunt de problemes deslligats de les necessitats reals de la gent, com ara quan es defensen interessos de partit o s’actua guiat només per estratègies electorals. Els polítics han de tenir present aquests temes, però han de tenir una visió més amplia de la feina que fan.
La propera setmana més idees per a recordar, i de pas si és possible reflexionar i prendre nota…
