Fa uns dies, el President Trump rebia amb tots els honors i grans dosis de complicitat al Primer Ministre Israelià Netanyahu, sembla que per abordar una treva de 60 dies, proposada pels EEUU, d’aquest genocidi que vivim en directe.
S’ha de dir que, tot just arribat a Israel, el govern d’aquest país ja donava llargues a la treva i tornava a reivindicar l’ús de la força i de l’extermini de la població palestina. Així continua assassinant civils desarmats i el nombre de criatures mortes va creixent.
La reunió a la Casa Blanca es va fer 24 hores després, que en el sopar oficial Netanyahu proposés a Trump pel Premi Nobel de la Pau.
Ho heu entès be. Un home investigat per crims de guerra (60.000 palestins morts i sense comptar els desapareguts), un criminal de guerra diria jo, proposa el Nobel de la Pau per a un altre que ha provocat la mort de milers de persones en suspendre els ajuts als més desfavorits. Per acabar-ho d’adobar, ho fonamenta en el bombardeig d’un país sobirà.
Aquesta brutalitat m’ha portat a reflexionar sobre els Premis Nobel, no només el de la Pau, i la vigència actual d’aquests guardons, que per regla general s’adjectiven com els més prestigiosos, que atorga anualment la Fundació Nobel des de 1901, Premis creats per Alfred Nobel, inventor i científic suec, creador de la dinamita.
Sembla, que el sentiment de culpa per l’ús militar i el potencial destructiu del seu invent, van tenir molt a veure en l’establiment d’aquest honor que vol reconèixer a les persones que hagin aconseguit amb la seva tasca, el major benefici per la humanitat i contribució notable a la societat.
Sense entrar encara concretament en els Nobels de la Pau, des de fa uns anys hi ha critiques sobre tot pel que fa als de l’àmbit científic.
Els premis han ajudat a construir l’idea del científic “geni”, que fa avançar la ciència amb la seva capacitat individual. Però la recerca contemporània, treballa en xarxa, és multidisciplinària, és col·laborativa i de cooperació entre grups de recerca diversos, de diferents parts del món.
El problema és que els propis estatuts dels premis no permeten donar el Premi a més de tres persones i per tant acaben exclosos molts altres equips.
L’altre gran crítica té a veure amb la seva falta de diversitat, les dones tenen una presència molt minsa en els premis, menys del 15% són dones, i també amb el biaix cap a les institucions científiques occidentals, amb molt poques persones fora d’Europa i Estats Units que hagin guanyat un Premi Nobel, la influència de factors polítics o econòmics pot haver portat a excloure a persones o grups clarament mereixedors.
Partha Dasgupta, prestigiós economista indi nacionalitzat britànic, reconeix que “los premios son muy meritorios, pero no están exentos de política. Pasan por alto a instituciones de muchos países… Y, ciertamente, los comités de los Nobel no son tan inclusivos como deberían ser”
I arribem als Premi Nobel de la Pau, els més polèmics, els més polititzats, i que al llarg de la història s’han atorgat a líders politics que han tingut una participación activa en guerres, i que ens porta a fer-nos preguntes, sobre el propi significat del Premi.
Val la pena recordar que Adolf Hitler va arribar a estar nominat, i va ser tan gran l’escàndol que el van haver de retirar.
En 19 ocasions no es va atorgar el Premi de la Pau, bàsicament per guerres mundials, per exemple durant la Segona Guerra Mundial 1939-1945.
I són múltiples les polémiques, Mahatma Gandhi mai va rebre el premi, a pesar de ser candidat en 5 ocasions, com a icona de la no violència. Henry Kissinger, el seu premi l’any 1973 pels Acords de París, va ser molt criticat pel seu paper a la guerra de Vietnam.
Aung San Suu Kyi va rebre el Premi l’any 1991, qüestionat després per la crisi dels rohinyas a Myanmar.
Fins i tot és ben qüestionable el Premi que va rebre Barak Obama, ell mateix va preguntar quan li van donar “a mi, per què?”, només portava 9 mesos de President dels Estats Units. I a pesar de les seves politiques transformadores i la seva capacitat de lideratje global, cal recordar que va participar en quatre guerres.
Per tot això, sí, ho heu entès bé: un home investigat per crims de guerra, proposa el Nobel de la Pau per a un altre que ha provocat la mort de milers de persones en suspendre els ajuts als més desfavorits. Per acabar-ho d’adobar, ho fonamenta en el bombardeig d’un país sobirà.
