Donada la visita d’Arnaldo Otegi al Parlament, voldria aprofitar aquest espai per parlar de la política penitenciària dels presos polítics bascos. Parlant amb Agustín Gorbea, membre del moviment social SARE, em venen fiblades a la pell de pensar en tot allò que m’explica i que vull compartir amb vosaltres.
El moviment SARE va iniciar la seva activitat fa dos anys, el juny de 2014, per defensar els drets humans dels presos polítics bascos. És important recalcar el fet que són presos polítics, i molts d’ells no han agafat mai una arma i no tenen cap tipus de vinculació amb E.T.A. o el terrorisme. No obstant, els jutges els han considerat de pertinença o col·laboració amb ETA, fet que fa que se’ls apliqui la mateixa llei penitenciària d’excepcionalitat.
SARE va aparèixer per defensar els drets humans de tots ells, ja que als presos polítics bascos se’ls aplica una política penitenciària d’excepcionalitat amb les conseqüències que això implica. La posada en marxa de la política de dispersió va ser una decisió política presa durant el mandat del Partit Socialista al Govern Espanyol, amb l’aprovació del PNV.
Actualment aquesta política penitenciària d’excepcionalitat no té cap mena de sentit, i probablement mai la hagi tingut però ara encara menys. Fa 5 anys que ETA està sense activitat, i seguir aplicant aquesta política és un clar càstig a les famílies dels presos, no només per la distància dels seus familiars, sinó pel cost que els representa.
Les condicions dels presos avui en dia son pitjors que fa 6 anys quan ETA encara actuava i tenia activitat. Entre les greus conseqüències que experimenten els presos polítics bascos no només hi ha el distanciament a més de 500 km de les seves famílies, sinó un ample ventall més de conseqüències no menys importants. El cost que representa la dispersió està valorat en 19.000 euros l’any per família. A més a més, ja hi ha hagut 16 morts de familiars a les carreteres degut a la dispersió. La majoria de presos polítics estan classificats com a presos de primer grau, és a dir se’ls aplica una política d’aïllament en la seva cel·la. Les visites son només de 40 minuts a la setmana i són visites acumulables. En cas de les amistats que no siguin familiars dels presos, només està permesa la visita de 10 amics que el pres ha de d’identificar, i cada sis mesos. Per altra banda, també cal esmentar la repercussió laboral que aquesta política de dispersió comporta, ja que els visitants als presos també tenen faltes laborals per poder fer aquestes visites tant limitades. A més a més, actualment també hi ha 10 presos amb malalties greus i incurables, als quals no se’ls pot administrar el tractament corresponent de la forma adequada perquè la presó no és un lloc amb les mínimes garanties per poder-ho fer, i a això se li afegeix la política d’aïllament a la que estan sotmesos aquests presos. Pel que fa a les mares preses, poden tenir els seus fills amb elles a presó fins que aquests hagin complert 3 anys. Aquest fet fa que actualment hi hagi aproximadament vuit nens que viuen els seus primers anys a les presons i lluny també de les seves famílies.
Segons el moviment SARE, actualment hi ha auns 400 presos polítics bascos, i si es deixés d’aplicar la política penitenciària d’excepcionalitat, la meitat de presos polítics bascos ja haurien sortit de la presó, només aplicant els beneficis penitenciaris i la reducció de condemnes. Aquestes son només algunes de les conseqüències d’aquesta política penitenciària.
Per altra banda, també cal recordar la sentència del Tribunal d’Estrasburg que va tombar la denominada doctrina PAROT. En aquests moments el Govern Espanyol vol repetir l’incompliment a la legislació europea de drets humans, que indica que els presos que haguessin complert condemna fora del seu Estat, aquests anys d’empresonament haurien de ser reconeguts al seu país d’origen, pels països signants de la declaració dels drets humans. Davant d’aquesta declaració del Tribunal d’Estrasburg, el Govern Espanyol sabia que hauria de començar a alliberar presos bascos que ja haurien complert la seva condemna entre els anys d’empresonament a altres presons (sobretot franceses) i a Espanya. El Govern Espanyol (PP) però no està aplicant la legislació europea en el tema del “còmput de penes”, provocant que els processos d’apel·lació dels presos també s’estiguin allargant. Aquest procés d’apel·lació és lent ja que primerament ha de passar per l’Audiència Nacional i llavors pel Tribunal Superior de Justícia. També pot ser que en algun cas l’apel·lació passi pel Tribunal Constitucional i finalment al Tribunal d’Estrasburg. En tot aquest procés, ja hauran passat 12 anys que els presos segueixen complint condemna quan ja haurien d’haver sortit de presó.
També cal esmentar que Espanya és l’únic país on mediadors internacionals que han participat en un conflicte armat, en aquest cas pel procés de desmantellament del grup d’ETA, s’han vist obligats a passar per l’Audiència Nacional i ser interrogats sobre la seva feina en pro de la pacificació del conflicte.
El Sr. Garcia Albiol ha declarat durant la visita d’Arnaldo Otegi que “el fet que el Parlament de Catalunya li obri les portes és un acte de crueltat amb les víctimes i un insult als catalans decents”. Per contra, el President Puigdemont ha fet ús de les paraules d’Aznar per respondre-li “en absència de violència es pot parlar de tot. Ara no hi ha violència, però es pot parlar de tot senyor Albiol?”.
Jo, Sr. Albiol, el que li pregunto és si mantenir aquesta política penitenciària és realment per qüestions de justícia o si per contra es tracta d’una política de venjança o fins i tot una maniobra per tal que sorgeixin nous sectors radicals.
