Els referents nacionals. Dependència de partit i dependència institucional.
Ningú és de tot arreu. Tots tenim arrels. I un substrat cultural i afectiu que ens marca, fins i tot subconscientment. Vivim en un univers que constantment ens bombardeja a partir de diferents referents. Des dels mapes del temps, la prelació i ordre de les notícies a la premsa, els esports, fins a les institucions, en l’àmbit públic i la família i els amics en l’àmbit privat. No és una questió de lloc de naixença ni de cognoms però sí de referents, ja siguin innats o adoptius. La llengua en el cas català hi juga un paper fonamental. Tots tenim referents territorials, amb un component sentimental. Aquests es mostren a partir de l’afirmació pròpia i del contrast amb el veí, a diferents escales. Contestem per exemple a la pregunta “I tú d’on ets?”: “jo soc de Tarrassa” davant qui és de Sabadell, o “jo soc català” davant qui és gallec. O “jo soc europeu” davant qui és americà. Els referents poden ser nacionals o polítics. Els primers responen a fets naturals. Els segons depenen de l’acceptació o no del marc estatal, com a construcció política en un àmbit territorial concret. Un senyor d’Olot es pot sentir català i espanyol o només català, en funció de si accepta o no l’actual estat. Aquest senyor ara és políticament espanyol però en canvi no ho és nacionalment. No hi ha una Espanya com a nació de nacions. Un pot acceptar, com a català i espanyol, un estat plurinacional o desitjar, només com a català, un estat nacional. En cap cas hi ha una nació espanyola. Espanya és un referent polític, no nacional. El discurs del patriotisme constitucional no fa més que confirmar que el referent polític espanyol es fonamenta en un text legal, una construcció artificial, i com a tal variable en el temps, naturalment. Els referents no tenen res a veure amb el lloc de residència. Un magrebí pot viure a Vic i mantenir el seu únic referent d’origen absolutament aïllat dels de Catalunya o, sense oblidar les seves arrels, adoptar també els del país que l’acull. El ciutadà del món, en canvi, pot haver renunciat voluntàriament a uns referents però fins i tot sense adonar-se’n n’estarà adoptant d’altres, probablement els de la cultura dominant. En el cas espanyol és evident que el referent polític estatal es recolza en la preeminència del referent nacional castellà, Castella, ja sigui per origen o per adopció, i a Catalunya també, tant en relació als catalans vinguts de fora com als que en algun moment van, per raons polítiques, econòmiques, socials o familiars fer aquesta opció. Amb freqüència aquests últims acaben confonent el referent polític amb el nacional i construeixen el segon a partir del primer. Evidentment una realitat política expressada en forma d’estat acaba incidint en la consideració de nació. Els EUA en són un exemple. Però difícilment conviuen sense conflicte diferents nacions en un mateix Estat, llevat que ho facin en un pla d’igualtat. La història ho demostra impossible entre Catalunya i Castella perquè l’Estat espanyol es construeix i avança, en el seu subconscient col·lectiu a partir de la segona, que és qui ostenta el poder polític real. Per això no acceptarà mai experiments de cessió parcial de sobirania com és l’autonomia política a favor de qui, en essència, és diferent. Per això hi ha menys problemes en cedir competències a Andalusia perquè tot queda a casa, a diferència del històric “problema catalán”.
Una obvietat. Els partidaris de l’estat, plurinacional o no, estan reconeixent Espanya com a referent polític. El que fan no és només una constatació sinó una acceptació. Per més plurinacional que el vulguin estan reconeixent que hi ha certes coses, és de suposar les més importants, que estan reservades a l’Estat. Un partidari de la independència acudeix a les institucions centrals de l’Estat per necessitat, com a mal menor, perquè cal incidir allà on, contra el propi desig, es prenen les decisions importants. El partidari de l’estat plurinacional hi acudeix per convicció. I a vegades per seducció. Hi ha a qui li agrada la pompa i afalag de la “villa i corte”; el copet a l’esquena, el cotxe oficial, el servilisme del portero mayor, les corbates lluents i l’estètica castissa. Aquests mateixos en coherència haurien d’acceptar que hi hagi un Tribunal Constitucional, i per tant, que alguns hi presentin recursos, acceptant el veredicte. I han d’admetre que aquest Estat es nodreixi dels nostres impostos. I que decideixi en clau d’interès superior de l’Estat, que vol dir acceptar implícitament la possibilitat de que Catalunya hi surti perdent. Igualment han d’acceptar que la màxima representació exterior correspongui a dites institucions de l’Estat i no a les pròpies de Catalunya.
Els partits nacionalistes catalans partidaris de mantenir l’estat espanyol poden criticar, amb tota la raó del món, al PSC pel seu sucursalisme i dependència del PSOE. Aquesta és una dependència de partit, greu i important; i denunciada per gent del propi PSC. Però tots ells tenen una característica en comú: l’acceptació de la dependència institucional de l’Estat espanyol. No és una dependència de partit però sense dubte és l’acceptació d’una limitació nacional. La dependència institucional comporta acceptar un terreny de joc on sempre la representació catalana serà minoritària en relació al conjunt de tot l’estat. I acceptar que les decisions de l’Estat es prenen per raó del seu interès superior. Implica acceptar que un polític nacionalista català, hipotètic membre d’un govern de l’Estat, hagi de prendre decisions contràries a l’interès de Catalunya si responen a l’interès general d’Espanya. Tot plegat una altra obvietat.
En resum, és important saber quin és el referent nacional dels nostres polítics. I dels nostres candidats a presidir la Generalitat. Perquè les seves accions i actituds, de forma conscient i inconscient, més enllà de les paraules, no seran les mateixes en un i altre cas. I és important veure el sucursalisme de partit però també ho és saber si els diferents candidats accepten l’actual dependència institucional de l’Estat. I dic acceptar que no ignorar perquè poc servei al país es faria vivint sense conèixer o patir la realitat. I a partir d’aquí saber si acudeixen a Madrid per convicció o necessitat. Tampoc les seves accions i actituds, conformistes o transformadores, seran les mateixes en un i altre cas.
Jo vull un president que tingui per únic referent nacional el del país que vol governar, contrari a tota dependència institucional de l’Estat (ja no és qüestió de graus o distribució competencial, com l’Estat ha demostrat, especialment als que en van fer bandera, amb el tractament de l’Estatut), amb un equip disposat a anar a les Corts per raons de necessitat immediata i no pas per seducció i convicció. Finalment, el més important no és tant que ho vagi dient a cada cantonada com que es desprengui dels seus actes dia a dia, treballi amb aquest objectiu i no li tremolin les cames quan arribi l’hora de la veritat.
