Els nord-americans ens porten 30 anys d’avantatge en tot. Bé, en tot, tot, no. Viure allunyats del somriure del Sant Pare té els seus inconvenients. Però sempre se’n surten. Sempre tiren endavant. Sense renúncies. Sense autolimitacions mentals. Mai deixen d’innovar. Per això ells són el far del món lliure i nosaltres la perifèria d’un continent amb episodis periòdics de salvatgisme totalitari. Al país de Henry Ford i Walt Disney han ideat un terme que m’ha semblat genial: Rino (Republican in name only). Serveix per definir aquells conservadors que ho són només estèticament. Sense defensar cap postulat conservador. Aquells que els agrada presentar-se com a conservadors sense haver d’incomodar la intolerància dels nostàlgics del KGB, els passejos i els cartrons de racionament. Aquells que volen ser conservadors caient bé a tothom, sense mullar-se en res. A Catalunya també en tenim d’aquesta gent. També tenim la nostra Rinocatalunya.
On són els nostres rinos? Els detectareu fàcilment. Són els que elogien Boris Johnson i tot seguit s’ho fan perdonar dient que no és com Donald Trump. No parlen mai d’immigració, ni de sobirania nacional o defensa fronterera. Necessiten que l’esquerra els rigui les gràcies. Volen ser etiquetats com conservadors acceptables. Desitgen el segell de bona persona que pugui repartir qualsevol cupaire intolerant. Aquest és el seu gran pecat. Per por i per omissió no combaten el mal que pot causar l’extremisme de la CUP i els seus moviments afins com Arran, el SEPC, La Forja, alguns grups llibertaris o el col·lectiu antisemita BDS.
Equivocats en tot
El problema de la CUP no és només de deixadesa estètica, és sobretot de categoria ètica. El gran defecte dels seguidors de la CUP és que estan equivocats en tot. Absolutament en tot. No malgasten cap oportunitat per escollir l’opció equivocada. En economia enyoren els règims que eren capaços de matar de gana a milions de persones per satisfer l’obsessió de quatre teòrics dirigistes. En política idealitzen tots els sistemes dictatorials que combatien la democràcia liberal durant la Guerra Freda. En fiscalitat enterrarien la classe mitjana sota impostos de tota mena. En geopolítica somien amb l’erradicació de l’Estat d’Israel mentre se’ls fa la boca aigua amb la dictadura cubana o la grolleria de Maduro. En espiritualitat voldrien liquidar tota tradició catòlica i dedicar els dissabtes a fer tallers per emprovar el hijab a les dones del país. En valors ciutadans boicotegen i amenacen abans que debatre i dialogar. En el camp de la democràcia combatrien tots els drets individuals i defensarien sols els drets col·lectius. En patriotisme han reforçat sempre el sistema processista que empresona el nostre país. I així podríem seguir amb una llarga llista de deliris autoritaris i somnis extravagants.
La CUP ha demostrat ser un frau. El verí del totalitarisme, la rancúnia i l’extremisme guia els seus passos. Són un risc per l’independentisme, la cultura, l’estètica, l’economia, la llibertat individual, el benestar, la democràcia i Catalunya. Tot conservador hauria de parar el pas a la CUP, hauria d’impedir les derives totalitàries del comunisme. Tot conservador hauria d’incomodar la CUP, hauria de fer una esmena a la totalitat contra el seu abisme autoritari.
Sense odis, sense ràbia, sense menyspreu. Actuant sempre amb compassió i caritat. És deure de tothom ajudar els cupaires a convertir-se en ciutadans implicats en la defensa de la democràcia liberal i les llibertats individuals. Això és el que no fan els rinos. Prefereixen renunciar a tot principi abans que confrontar-se amb la intolerància. Prefereixen perdre tota ètica abans que trencar la sintonia emocional amb els radicals. La llibertat té un preu i cal pagar-lo, encara que això signifiqui incomodar el fanatisme.
