L’any nou comença com sempre amb els valsos de Viena, els salts d’esquí i amb les dues típiques notícies de cada any: el primer nadó català i l’increment de tarifes dels serveis. La primera nena catalana del 2010 és negra, l’any anterior va ser marroquina i un altre any equatorià. No es pot negar que Catalunya és terra d’acollida. Benvinguda i felicitats als pares.
L’altra notícia típica de primer d’any és l’increment de tarifes dels serveis. És així any rere any i sempre per sobre del cost de la vida. En altres ocasions s’ha dit que era per eixugar el dèficit, que creix i creix espectacularment cada any. Podríem dir-li la bombolla del deficit i esperar que no ens exploti a la cara.
El problema dels serveis són els seus gestors, o la majoria. De la mateixa manera que als directors de les oficines bancàries els fixaven objectius per les hipoteques, amb el que han aconseguit una morositat històrica (… i espera’t) en el cas dels serveis el plantejament és augmentar el pressupost de l’any anterior linealment el cost de la vida i algun punt més dient als gestors ho han de gastar o seran considerat dolents. Si sumem a aquesta perversitat econòmica l’opinió d’algunes escoles de negoci de casa i de fora, que prediquen que l’endeutament es beneficios i estimulant, tenim un còctel explosiu que igual que els pisos dels promotors, s’han de passar al ususari final perquè assumeix el cost.
En any de recessió econòmica què tot el món ajusta preus, no es viatja i s’intenta salvar els mitjans premsa i televisió perquè no hi ha qui es vegi en cor d’anunciar-hi, en aquest ambient de recessió, els serveis pugen les tarifes l’ primer dia de l’any.
Poca-vergonyes és poca cosa. A Barcelona l’ Ibi puja un 8,5%, les zones d’aparcament el 6,3%, els transports el 3,7%, la llum el 2,6% i així podria seguir una bona estona però no us vull amargar l’ inici d’any. Ja ho anireu descobrint en pagar les autopistes o les taxes municipals.
Els serveis són la manera que té un Estat per convertir-se en Estat Social. És la manera en què tots som solidaris amb les rendes més baixes i cedim part dels nostres ingressos en forma d’impostos per sufragar el cost per a aquelles persones que no poden accedir al mercat lliure per obtenir aquest servei.
Fins aquí tots estem d’acord, o gairebé. El problema ve amb l’enfocament dels gestors adminitratius que veuen en els pressupostos una bossa que cada any li arriba nova i augmentada i que disposen de dotze mesos per a buidar-la. És una visió malaltisa i per això llanço la meva veu a demanar una gestió més professionalitzada en el sentit empresarial de la gestió. I això inclou la privatització quan sigui necessari, que ja s’ha demostrat eficaç en moltes àrees on l’administració pública no se’n surt.
Els pisos de protecció oficial ja són més cars que l’habitatge lliure en segons quins llocs. El mercat s’autoregula. L’administració en canvi ens ho fa pagar a tots.
Bon any 2010, de tot cor.
Pere Navalles
