Un dels problemes que té l’independentisme per reeixir, potser el principal, és el de la manca d’unitat entre partits. Com que és un assumpte recorrent i provoca agres discussions i topades, no l’abordaré en aquest article. Alguna peça força perspicaç s’ha estès sobre el problema que comporta el mateix concepte d’unitat, ja que mentre alguns l’entenen com a unitat gairebé orgànica (pot esdevenir la Crida una adaptació reeixida de l’SNP escocès?) o de llistes electorals, d’altres es refereixen a una unitat estratègica o d’acció.
En aquestes línies, però, vull parlar sobre les dissensions dintre dels partits suposadament independentistes o majoritàriament independentistes. Unes desavinences que s’afegeixen a les que existeixen entre partits i que tot plegat configura un escenari inestable.
Al PDeCat no és cap secret que no tothom és independentista. Alguns associats que provenen de l’antiga CiU no veuen clar que aquesta sigui una aposta guanyadora i per això apostaven fins fa no gaire per la figura de Santi Vila com a recurs d’urgència en cas que el pla A s’estavellés. És el sector més pragmàtic, interessat a fer negocis i vagament nacionalista. El seu nacionalisme familiar (“a casa sempre hem parlat català”) és escassament combatiu i poc procliu als canvis bruscos. Alguns dels antics convergents foragitats del nou espai han creat altres formacions, com ara Lliures, amb la part d’Unió no secessionista, però d’altres encara hi són. Durant el darrer congrés del PDeCat, la unilateralitat es va aprovar amb un estret marge; amb un estret marge, però, es va rebutjar la immediatesa de la proclamació de la república. Les dues votacions són símptomes de la divisió de parers i aquestes dissensions obren un primer espai d’incertesa.
A ERC, per la seva banda, tampoc no tothom és independentista de totes passades. Hi ha una part del partit que voldria ajornar el torcebraç amb l’Estat ad calendas graecas perquè se sent més còmode proposant un front ampli d’esquerres amb socialistes i comuns que no pas fent aliances postelectorals amb les reencarnacions convergents sobre les quals es projecta l’ombra de la sospita de si va existir en el passat una corrupció sistèmica. D’aquí es deriva la proposta de la direcció d’eixamplar la base, ara convertida en compartir la base, que no satisfà els independentistes del “tenim pressa” que hi ha dins la formació. Joan Tardà és potser la figura que més s’ha exposat públicament com a partidària de formar tripartits d’esquerres mentre l’independentisme fa múscul i conquereix l’hegemonia social.
Pel que fa als anticapitalistes, compten amb un sector més engrescat a propugnar la revolució que a fer la independència. El conformen persones que amb una ideologia que frega aquell anarquisme capaç de justificar la FAI que passejava periodistes a l’Arrabassada. Per posar un nom, podem citar Francisco Garrobo, actual militant de la CUP i exmilitant d’UPYD i Ciutadans, que va exercir el filibusterisme perquè el dret a l’autodeterminació de Catalunya durant el 15-M trigués un mes a ser reconegut. Són sectors poc amics de les concessions a altres partits, favorables a demanar passos al costat i a no comprometre’s en abraçades que el relacionin amb l’au fènix convergent, ja que la seva frontera electoral principal és amb els Comuns.
Ho diré d’una altra manera: diversos sectors dels tres partits independentistes tenen interessos allunyats de l’emancipació nacional. Són pretensions legítimes, però aparten l’independentisme del seu objectiu, perquè pretenen de forma principal o bé fer un país més bussiness friendly, o més d’esquerres, o la revolució. De l’habilitat dels partits independentistes de no caure en aquests tres abismes interns dependrà l’èxit d’aquest moviment transversal que, malgrat tot, avança.
