Ja està. Ho tinc decidit: em faré fatxa. Ser fatxa és upper, és trending, és cool i està ben vist, encara que no parlis anglès i desconeguis què és upper, trending o cool, perquè per a què vols parlar anglès, si amb l’espanyol t’entén tothom? Ser fatxa és la sublimació d’un anunci de compreses: pots muntar a cavall com Santiago Abascal, passar el matí al Valle de los Caídos, reconquerir ves a saber què, amenaçar sense que et passi res, insultar com a forma artística de lliure expressió -en un exercici de patriotisme- i emocionar-te amb la cabra de la legió quan mou el cul deixant cagallons al seu pas. I és que ser fatxa és com escriure cada dia una carta als Reis Mags (o als altres, encara haig de decidir-ho).
Que sí, que sí, que em faré fatxa. És el més fàcil. El que resulta difícil és anar contra el poder, protestar, proposar canvis en els models socials, polítics i econòmics, convèncer els altres que un pot estar millor i que la transformació no ha de començar quan tingui lloc un apocalipsi zombi perquè, al cap i a la fi, de zombis no en falten i el que puguis canviar avui no ho esperis canviar demà, perquè per a això ja tenim la Constitució que ens hem donat entre tots forever and ever.
Em faré fatxa, egoista, individualista, neoliberal i cridaré amb totes les meves forces “salvi’s qui pugui!!!” per després salvar-me jo el primer. I que no emprenyin els del plurilingüisme, ja està bé, quina mania amb això de parlar llengües, si total, assenyalant les coses i cridant paraules en castellà ja t’entenen en qualsevol restaurant del món. I el qüento de la multiculturalitat? Si jo el que vull és veure fúmbol, la selecció espanyola i després una bona corrida… de toros, és clar. A mi em posen calent els toreros. Que són bufons, amb el seu vestit de toreros, valgui la redundància, i el seu paquet col·locat estratègicament perquè el toro no es distregui i al torero no se li posi veu de castrato després d’una precisa banyada.
Jo vull ser fatxa i que a les teles espanyoles ningú no m’hi qüestioni. Vull plorar amb la rojigualda i que els meus mocs siguin considerats patrimoni material de la Fundació Francisco Franco. Vull que el meu cervell pugui escoltar la veu del cabdill amb el to de veu de Darth Vader: “español, yo soy tu padre”. Vull cridar “arriba Espanya” a la cua de l’INEM com si s’estigués a punt d’acabar el món. Vull mirar el meu DNI sense que ningú em digui mira què diu el teu DNI.
Ser independentista és molt cansat. Has de demostrar perfecció en totes i cadascuna de les teves accions, mesurar les paraules, autocensurar-te (perquè mai no saps qui pot llegir-te i posar-se de mala lluna), no portar llaços grocs perquè ofenen, no portar estelades perquè ofenen, no parlar català en segons quins llocs perquè ofèn, no respirar gaire oxigen perquè ofèn… Ser independentista ofèn. Ofèn allunyar-se del corrent majoritari d’opinió, perquè pertànyer al 84% de població no catalana és més fàcil que pertànyer al 16% de població catalana (diguem-ne democràcia demogràfica). Ofèn proposar referèndums, ofèn votar, ofèn manifestar-se, ofèn, ofèn, ofèn… OFENS, INDEPE!
Per això em faré fatxa, i així no hauré de justificar-me. Vull tenir tota la premsa espanyola a favor, que Susanna Griso i Ana Rosa Quintana parlin bé de mi, que a La Sexta hi blanquegin el meu feixisme, que el rei no m’amenaci i saber que caic bé a l’establishment. Vull que Albert Rivera i Pablo Casado no em mirin amb cara de mala hòstia. Vull que Inés Arrimadas practiqui amb mi el seu accent andalús. Vull viatjar per Espanya amb la meva polsera espanyola sense temor. Vull ser fatxa de soca-rel.
Ja està. Ho tinc decidit: em faré fatxa.
