La Júlia va estar rumiant sobre això una bona estona. Com que tenia el telèfon del Pepe, el va trucar.
– Pepe, sóc la Júlia. Volia demanar-te si podries passar un moment per la biblioteca. Sí? T’espero.
Quan el Pepe va arribar, ella li va demanar directament el motiu pel qual no li havia agradat el llibre d’història, i el Pepe li va respondre que la primera cosa que li va fer malpensar era que, segons l’autor, un dels millors generals de l’exèrcit de Juli Cèsar es deia Tom Sawyer. Va pensar que era una gran errada tipogràfica, però després, quan va llegir que el cabdill dels britans es deia Superman, que el senador més ancià de Roma era el Capità Amèrica i que la reina d’Egipte era la Dona Fantàstica va decidir que no valia la pena de perdre més temps amb aquell munt de ximpleries.
A la Júlia gairebé li agafa un cobriment de cor. Què estava passant a la seva biblioteca? Què passava als seus estimats llibres?
– Gràcies, Pepe. No ets l’únic que s’ha trobat amb “grans errades tipogràfiques”. Ja ens veurem.
Dissabte al matí la biblioteca obria fins a migdia però la Júlia va decidir que hi tornaria en acabat de dinar. Amb el local buit d’usuaris potser trobaria la solució a l’enigma.
Cap allà les quatre, els llibres van sentir la clau al pany i van començar a reubicar-se als seus prestatges, però no tots ho van aconseguir abans que la Júlia aixequés les persianes.
– Shits! No feu soroll!
– Gulliver, ajuda’m, que sóc un nan i no hi arribo!
– Calleu – xiuxiuejava en Ricard Cor de Lleó – fareu que ens descobreixi!
La Júlia va començar a passejar entre els prestatges fent una ullada general als llibres. En va triar un i el va fullejar. Res, tot correcte. En va agafar un altre i un tercer i no hi va trobar res fora del normal. Però en agafar el quart, va sentir un xisclet i de l’ensurt el va deixar caure.
– Què és això? Qui hi ha?
– Eh! Que sóc un personatge de conte, no un fantasma – va dir una veueta des de sota del llibre.
– Com que un personatge de conte? Veig visions?
– Que no, que sóc en Huckleberry Finn.
A la Júlia li va agafar un atac de riure. Però què dimonis portava el cafè que s’havia pres? A poc a poc, en Huck va sortir de sota el llibre i fent un xiulet ben fort es va plantar davant la Júlia.
– Companys, sortiu dels vostres llibres. La Júlia ja m’ha descobert així que no cal que ens n’amaguem.
I, a poc a poc, van aparèixer la Caputxeta Vermella, en Patufet, el Capità Amèrica, en Rin-tin-tin, en Jerónimo Stilton i molt i molts d’altres. La Júlia va haver de seure en una de les butaques de lectura, li rodava el cap. No podia creure el que veien els seus ulls i sentien les seves oïdes. Quin estrany fenomen s’havia apoderat de la biblioteca?
– Cap fenomen – li va respondre en Tom Sawyer – el que passa és que hem perdut un dels personatges més importants de la literatura mundial i hem organitzat partides de cerca, però com que hi ha tants llibres a on amagar-se, trigarem molt a trobar-lo.
– Ara sí que estic segura d’haver embogit – va dir la Júlia – Estic parlant amb els personatges dels llibres!
– Estimada senyora – va dir en Lincoln – a mi també em van titllar de boig quan vaig emprendre la tasca de liquidar l’esclavatge i aquí em veieu.
– Sí, dins d’un llibre! – va respondre ella tapant-se la cara – Ara obriré els ulls i tot això no haurà passat. Em trobaré a la sala de la biblioteca envoltada de llibres i prou.
I en comptar fins a tres es va destapar els ulls i…
– Ah! N’hi ha més, encara n’hi ha més, de personatges !
– És clar – va apuntar el Rei Lleó – aquesta és una biblioteca molt ben dotada de llibres.
Una idea va creuar el cap de la Júlia com una centella.
– Així, vosaltres sou els responsables del batibull de personatges dels llibres que han utilitzat a l’institut? I el que es va endur el Pepe, també?
Els personatges van fer que sí amb el cap. Un d’ells, revestit amb la toga d’un senador romà, va voler explicar la situació, però com que només sabia parlar en llatí ho va haver de deixar en mans de l’Home del Sac.
– Veuràs, va passar que un dia, cansat de veure com la gent seguia sense entendre que l’important no és el que tens sinó el que ets, es va donar per vençut i va decidir marxar per no tornar mai més.
– Com que la nostra vida és als llibres, només pot estar amagat a dins d’un d’ells, o potser que se l’hagin endut en un préstec i s’hagi amagat en un llibre de fora de la biblioteca – va apuntar el Capità Trueno.
– Per això nosaltres ens escapem del nostre llibre per a anar a trobar-lo i de vegades no som a temps de tornar al nostre llibre i ens hem d’adaptar a la nova història mentre tant – va dir l’Shrek.
– Reconec que jo no quedava gaire bé al Mecanoscrit – va dir en Mickey – però ho vaig intentar!
A la Júlia li tornava a rodar el cap. De ben segur que tot plegat era una al·lucinació, però les històries coincidien amb el que en Miquel, el Pepe i la directora de l’institut li havien explicat. I, a tot això, encara no sabia a qui havien perdut.
– Ah! Doncs el personatge més humil i més important de tots els llibres escrits. El Petit Príncep, és clar!
